DOTZE NOTES SOBRE EL PAISATGE

Adrià Pujol Cruells

1-. Sense nosaltres, el paisatge no té cap sentit. Si no hi som, i per tant no ens el mirem, qualsevol racó inhabitat del cosmos crepita de la manera que en diem natural. Existeix i no existeix, indiferent i despullat d'atributs, al marge de la nostra fraseologia. D'aquí que quan algú s'aventura per un indret inhòspit (la selva, un carreró de nit, el pol), de seguida tingui la sensació de «descoberta». És el paisatge, que neix perquè hi hem posat els sentits.

2-. El paisatge neix en nosaltres. Les geleres, els deserts, els boscos i els oceans, les muntanyes i els estels són una factura humana. Munió de pensades, quan anomenem aquestes coses els donem una forma que abans no tenien. Per delimitar la nostra dèria, desfem l'enfora en partícules i les bategem. El delta de l'Ebre, la Pampa, el Pedraforca i el mar Mort. Un lledoner, la tartera i una deu. De fet, no hi ha cap geografia que no hagi obtingut la dignitat paisatgística després d'una passada nostra. Ni el fons del mar, no se’n salva, ni les maresmes pudibundes ni, per descomptat, les megalòpolis. Ni tan sols els territoris virtuals, de tall mitològic o catacúmbic: les geografies sentimentals.

3-. Després de pensar-los (de descobrir-los), als paisatges hi projectem una potència. Fressem el camí, vulguem no vulguem, de la manufactura. I a l'últim i en general, modifiquem els indrets amb carreteres, conreus i edificis, i amb incendis i brutícia. El sol fet de convertir un avenc en refugi, l'amuntegament de pedres per estipular una presa, aquestes mostres primitives de possessió van iniciar el nostre diàleg amb el paisatge. I la nostra lluita. Robinson Crusoe es fa seva l'illa en dues fases. La primera, quan la pot ataüllar des d'amunt, per contornejar-la. I la segona, quan es proveeix d'un clos.

4-. Avui dia, com sempre, una llambregada prenya el paisatge de possibilitats. Els uns hi somniaran canvis, els altres hi voldran estaticisme, i els de més enllà el convertiran en un símbol de pertinença ⎯o de conquesta. I, tanmateix, tots se sentiran partícips de la mateixa sensació de control. Valguin de mostra, en la mateixa correlació, les mossegades arquitectòniques al desert de Dubai, Yellowstone i el Canigó. A un nivell menys abassegador, la possessió d'un paisatge també pot esdevenir-se amb pintures a l'oli, amb objectius de fotografiar ⎯i amb les paraules escrites.

5-. El paisatge, un de qualsevol, ens el fem nostre amb una facilitat prodigiosa. I no es tracta de títols. Una muntanya és d'un senyor, segons un grapat de papers antics, però l'amo no pot evitar que l'admirem, ni que sigui de lluny, i que de carambola ens la fem nostra. Amb les ciutats passa el mateix: el pelfut d'edificis implica titulars, parcel·les i administradors, però si el contemplem des d'una bona talaia, ens farem la idea de la possessió transitòria i total del panorama urbà. No és en va que dels paratges singulars i de les ciutats històriques en diguem «patrimoni de la humanitat».

6-. Tot això passa, en paraules del geògraf marroquí Yves Lacoste, perquè el paisatge «és un espectacle». És a dir, és mirat com si es tractés d'una mena de representació. Una obra amb entrades i sortides de personatges, decorats, i amb argument! Com si la natura, morta i viva, interpretés una seqüència escrita pel Gran Arquitecte de l'Univers. Llampega i plou, dues bèsties es barallen, al gorg rauquen els llefiscosos i enmig de la neu, una flor. Tot això és nostre des del moment que en constatem l'existència. Una existència, tanmateix, que no ens hem cansat de combatre. Allunyar tempestes amb trets de bales beneïdes. Rogatives per demanar pluja. Domesticació de bèsties. La periodicitat de les floracions deixa de ser un misteri. Esbandit, aquest, a còpia d'observar i de manipular. A base de modificacions successives. El nostre pòsit al món ja és d'una envergadura colossal. I en diem història.

7-. Quan història i paisatge (dos artefactes humans antiquíssims) es relliguen, no és estrany que ens esverem amb pensaments elevats. Per comptes d'història i paisatge també en podríem dir trama i decorat. Però, en fi, quan es congrien, de retop ens ataquen idees abstractes sobre la profunditat i el pes del temps. Sembla que sentim una remor. De continu somorta. És l'esdevenir, que mugeix. A les seves Confessions, any 397, Agustí d'Hipona es preguntava «Què és el temps?» I es responia ell mateix: «Si ningú no m’ho demana, ho sé; però si volgués explicar-ho a qui m’ho pregunta, ho ignoro completament.»

8-. Els signes del pas del temps són al paisatge. Les estacions, l'antigor de la pedra i l'estrena de la riera passat el grop d'aigua. I la feixa, el pont i el castell. A hores d'ara, és poc habitual arribar a un indret on no hi hagi estat ningú. Perquè hi ha un camí que hi mena o perquè hi descobrirem la petjada dels precedents, sigui amb forma de dolmen, d'ermita romànica o de roderes encara fresques. I finalment notarem el pas del temps immediat: el recorregut del sol mentre hi som, la set abans de beure.

9-. Per copsar el pas del temps, les ruïnes funcionen millor que no pas les construccions noves de trinca. Si al cim de Montsegur s'hi projectés un pilot d'apartaments, el paisatge no ens semblaria gaire doblegat pel pes de les centúries. En tot cas assistiríem al passi inaugural de l'obra, la sensació seria aquesta. En canvi, ara hi ha el castell càtar enrunat, que dota l'encontorn de solera històrica. El verdet és un certificat. Som en un lloc prou antic, ens direm. Com quan veiem els murs esbaldregats enmig de bosc, els edificis abandonats (congelats en vida) de Txernòbil, i Empúries. Esclafen, les pedres. I clamen, en silenci, en l'idioma bibelot del passat.

10-. Del clam de les pedres ens és molt fàcil passar al regne dels records. Encara que no siguin els nostres propis records. El pedrís d'una font llunyana i la llar de foc d'un mas abandonat guarden les cacofonies d'una vida social que ja no és la nostra. Ens embadalim. Ara compta si l'edifici oblidat és una escola, un temple, o un llogarret sencer. Paisatge, història i record conjuren un món que de vegades i per sort va ser recollit per algú en un paper. Descrit. A disposició del present.

11-. El paisatge ha fet omplir tantes quartilles com la mort, l'amor i el menjar. Potser més i tot, perquè serveix de marc a totes les coses d'humana pasta. Si, a més a més, incorpora ruïnes, el paisatge posat en negre sobre blanc ha servit per justificar el present, o per mirar de canviar-lo. Ha encès els discursos de conquesta (castells de frontera), ha disparat la imaginació (talaiots i menhirs), ha desmentit algunes de les boneses del progrés (fàbriques abandonades). No hi ha país o comunitat sense la seva ruïna nacional, i glossada. Com deia Josep Pla, «les pedres velles ens fan sentir importants». Les utilitzem com si fossin un carnet de pertinença (la Tarragona romana) o de rebuig de pertinença (el Valle de los Caídos), tant li fa. Testimonis que esdevenen tòtems de la nostra viva, recordada, descrita terra.

12-. I, al capdavall, arribem a la literatura. Arma de doble tall, quan s'amara de paisatge. Per una banda pot fer part del fetitxisme vers l'enfora. I per l'altra és un espiell des d'on mirar tot allò que ara veiem escalabornat ⎯o restaurat. Els lectors de James Joyce no viuen Dublin de la mateixa manera que els lectors d'Oscar Wilde. No passaríem d'igual manera, alguns, per la plaça del Diamant, si Mercè Rodoreda no hi hagués nascut. Oi que ja és impossible contemplar un molí de vent sense sentir el grinyol d'una armadura?

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació