«quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen…»

(Maria Barbal)

EL CLAM SILENCIÓS DE LES PEDRES

Josep Santesmases i Ollé

Joan Santamaria, en el llibre Visions de Catalunya (Catalunya Nova), publicat l’any 1927, expressava tristesa i vergonya per la descurança del patrimoni monumental del país: «Aneu per on volgueu de Catalunya i a tot arreu trobareu el mateix abandó, la mateixa migradesa moral i el mateix despreci per tot el què significa un valor espiritual o un record vivent del nostre passat. Tot s’aguanta de miracle.» I en aquest tot hi incloïa Sant Cugat del Vallès, Santes Creus, Poblet, la Seu Vella de Lleida, Sant Pere de Rodes, Balaguer, Cardona, les Avellanes, Empúries, Girona i Tarragona. Patrimoni que a hores d’ara es mostra en la seva restaurada esplendor. Per contraposició, Santamaria assegurava que a Itàlia, França o Alemanya se’n tenia «sapientíssima cura».

Ferran Agulló ara ja no podria parlar de «la ciutat morta» referint-se a Girona, més aviat tot el contrari. La «vella ciutat voltada de muralles en runes i enderrocs» va refer-se precisament donant valor al patrimoni ruïnós, abandonat o descurat que ara és objecte d’admiració i atracció. El mateix ha passat en tants altres llocs, com els que esmentava Santamaria, en els quals el patrimoni ha esdevingut objecte d’atenció pública i social. Fins i tot en elements com ara Escaladei, on la destrucció vandàlica s’hi acarnissà fins a convertir monuments en ruïnes desolades, s’ha produït el «miracle» de la consolidació i restauració. Ha calgut canviar les mentalitats, les percepcions, les funcionalitats i dotar pressupostos. Josep Vallverdú contemplant Escaladei a finals dels anys seixanta escrivia: «Els incendis —més d’un— del segle XIX i l’abandó total durant el segle XX han deixat l’imposant conjunt de les dependències de la Cartoixa en un estat que fa pràcticament inimaginable, no ja la restauració, sinó la conservació de tot el que en resta. Venuda a un conjunt de particulars, hom pot pensar que acabarà essent enderrocada i reduïda a terra de conreu». El que era inimaginable ha esdevingut realitat i el que era imaginable, per sort, no s’ha acomplert.

Des de la literatura s’ha observat el patrimoni en el seu estat de ruïna, s’ha recordat o exaltat la seva història i s’ha anhelat la seva recuperació en la mesura del possible. O, com en el cas de Jesús Moncada i Mequinensa, s’ha creat a partir de la contemplació de la destrucció forçada de cases i carrers. Paradoxalment, el que resta del poble vell i l’obra literària de Moncada s’entrellacen en una ruta literària en la qual els textos de Camí de Sirga serveixen per interpretar les restes supervivents de l’enderrocament. Sense l’obra de Moncada possiblement no hi hauria ruta, ni gairebé les engrunes conservades del poble vell com passa en altres indrets negats total o parcialment per l’aigua dels embassaments. Pobles que van finir colgats d’aigua, destruïts o dinamitats abans per més malvolença, generant un drama col·lectiu. Tots els records s’escapçaren un mateix dia, sense degoteig, sense cap mena de pròrroga possible. Una mort tràgica, violenta, molt diferent de la lenta però constant agonia carregada de renúncies i abandonaments que van començar a sofrir petits pobles o llogarrets, al primer terç del segle XX.

Són molts els indrets abandonats a causa del despoblament. Els records no moren fins que hi ha memòria, però cada lloc deshabitat esdevé un espai de silencis, d’absències no substituïdes que configuren un present sense cap més consuetud que el lentíssim retorn a la natura. Els indrets desolats generen records antics que la literatura és capaç de transmetre perennement. El present ha esdevingut la verificació de l’absència. La literatura també es genera en la contemplació del buit desconegut i de l’absència, preguntant, observant, imaginant i interpretant els espais cada vegada menys recognoscibles de la perduda quotidianitat. Literatura des del present viu, des del record passat o des de la mirada a les cases que s’enrunen fins esdevenir pedres colgades de bardisses. L’encadenament que ens porta de la vida a la mort d’un indret.

Els llocs s’abandonen quan ja no hi pot o no hi vol viure ningú, el jovent en fuig, i els vells que hi resten, per no haver de naufragar lluny, simbolitzen el trencament absolut de les experiències i de la pròpia història. Amb el pas inexorable del temps, l’arrelament que un dia les persones que hi van viure van sentir per l’indret es converteix en un sentiment perdut, mal recordat per la transmissió oral i, finalment, només les restes ajuden a saber que allà s’hi havia aixecat un nucli, amb quatre cases, corrals i estables, una església i un cementiri, com a aixopluc de la vida i també de la mort. És quan podem compartir l’afirmació de Maria Barbal: «Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen». I quan desitgem haver conservat memòria o creació literària per haver-ne fixat la seva pervivència immaterial.

Josep Iglésies, no ho deia, però intuïa que el despoblament de la Mussara estava cantat. Sabia que aquella terra era avara, pedregosa, dura i aspra i que malgrat que els mussarencs «de tant mirar el superb panorama» acabaven «per ni fer-ne cap cas», alguna cosa devien entreveure i pensar quan contemplaven a sota la plana del Camp de Tarragona de vora mar, amb terres més agraïdes i amb comoditats que la modernitat generava, inimaginables allà dalt. El cervell contra el cor que anhelava que no desaparegués «l’arrelament dels mussarencs a les seves pedres». El cor que plorava quan Ramon Amigó comprovava anys després l’estúpida i vandàlica destrucció de les cases tot just abandonades: «Ens van venir les llàgrimes als ulls». Les llàgrimes contra la desaparició de la condició humana quotidiana entre l’entramat de cases i petits carrers. Com les que deia, cinquanta anys després d’haver-lo d’abandonar, que havia deixat anar un antic habitant del poble de Tragó de Noguera, negat per les aigües del pantà de Santa Anna a la Noguera Ribagorçana: «Aquell dia vaig plorar amargament. Ni quan es van morir els meus pares vaig plorar tant». O com els sentiments que hem vist rebotar en els fills d’antics habitants de pobles enrunats quan han recordat in situ les històries contades pels seus pares. Tanmateix, amb el pas dels anys, el dol i els sentiments per la profanació de l’espai físic del record també moriran. Només persistiran runes —arqueològiques?— o relat literari.

De molt temps ençà hem conferit valor patrimonial a «monuments» que han perdut la seva funcionalitat primigènia, sovint religiosa o representativa de l’ostentació del poder de cada època. Els hem donat utilitat pràctica o simplement històrica i cultural. A poc a poc hem anat estenent el concepte patrimonial incloent-hi espais de treball, de sociabilitat i de vida quotidiana, com ara el molí d’Eivissa recordat per Marià Villangòmez, el molí que «ja no mol ni moldrà» perquè «les veles caigueren». Elements patrimonials que han suscitat molta literatura memorialística, perquè s’endinsen en el temps viscut, que han restituït —transformats— els valors perduts, capaços de tornar a fer voltar rodes de molí per experimentar amb curiositat el passat des del present. El mateix que ens pot suscitar la literatura.

Si fa mig segle Josep Vallverdú entenia que era inimaginable la conservació i la restauració d’Escaladei, podem ara nosaltres assegurar que tots els pobles abandonats no tenen remei? Si més no ens cal valorar com a elements sempre vius els textos literaris que abans i també ara s’han generat d’aquests petits móns perduts. I esperar que els temps canviïn com han canviat, a fi de bé, però, encara que nosaltres potser ja no ho puguem veure.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació