PRÒLEG

LA BELLESA DE LA RUÏNA

Magí Sunyer

Universitat Rovira i Virgili

El Romanticisme conserva una sorprenent bona salut. Durant dos segles, ha estat escarnit, ridiculitzat i parodiat per la dreta més dretana i la moderada, que han proclamat el retorn a l’ordre, i per les esquerres més extremes i les pactistes, que han reclamat que es recobrin la raó i l’aferrament a la realitat com a bases per a la transformació, revolucionària o reformista. I tanmateix, els ressorts que es van disparar per posar en primer pla la fantasia, la imaginació, la passió, la irracionalitat, la natura, l’amor al passat, la bellesa de la lletjor i tantes altres constants no tan sols continuen vigents sinó que es renoven contínuament, al vertiginós ritme que en la cultura imprimeix el desfici de novetat de principis del tercer mil·lenni. Des de la popularitat de les pel·lícules de terror fins a l’ecologisme, les demostracions de l’actualitat de la revolució romàntica són contínues i es multipliquen. Un reciclatge constant renova tots els aspectes del fenomen. Si en algun moment l’exaltació de la natura va poder ser manipulada des d’ideologies reaccionàries per oposar-la a la modernitat, avui aquesta lectura interessada ha quedat absolutament desfasada. Els hippies de mig segle enrere o els neorurals de l’actualitat en són demostracions fefaents.

Dos dels principis derivats d’aquell gran impuls que encara ens afecta es reuneixen en aquesta exposició: la bellesa de la ruïna i l’amor al passat. Un i altre heretats de l’esperit il·lustrat i rellegits amb un nou fervor pels romàntics, han sobreviscut als avatars tan diversos dels segles XVIII, XIX i XX i han arribat fins a nosaltres en plena forma. Llavors, Goethe s’emocionava davant les restes arqueològiques romanes; Pau Piferrer iniciava les guies turístiques monumentals a Catalunya; Verdaguer pujava i baixava muntanyes dels Pirineus, advocava per la reconstrucció de Montserrat i de Sant Martí del Canigó; els excursionistes científics descobrien la història, la geografia i els costums d’un país ocult en les restes d’una ermita romànica o d’una masia enrunada. Avui, a la ruralia i a les ciutats, grups de turistes visiten monuments i paratges naturals, segueixen rutes literàries, artístiques i monumentals conscients de realitzar un fet de cultura.

Les quatre paraules del títol, «Patrimoni oblidat, memòria literària», a més de resumir perfectament els propòsits i els continguts de l’exposició, contenen aquest esperit. La sensibilitat cap a tot allò que no és oficial, aclamat i triomfant, mediàtic, cap a la marginació, la malaltia, la feblesa, prové d’aquella revolució que va qüestionar la normalitat que els cànons clàssics establien. Gràcies a aquest gir, l’atenció cap a allò que, pel motiu que sigui i en un sentit molt ampli, ha estat oblidat ha adquirit la condició de contemporània. No cal que els referents siguin el Partenó o les ruïnes de Cartago, romanalles menys canòniques també mereixen el tractament ennoblidor que proporciona l’art: un poble abandonat, les runes d’un monestir o una botiga que va tancar les portes en un passat més o menys proper. En aquesta exposició se’ns diu que si tot això també ingressa en la categoria de patrimoni, és gràcies a la memòria dels que ho van conèixer i, d’alguna manera, ho enyoren i ho recorden —o ho han enyorat i recordat— perquè forma part de la seva vida o de la vida dels seus avantpassats. Patrimoni, oblit, memòria. La quarta paraula del títol presenta el vehicle per a la recuperació: la mirada literària. D’una literatura de tota mena, sense fixar-s’hi gaire, però sense menystenir-los, en criteris de qualitat. Literatura en una geografia ben delimitada, de Salses a Guardamar, de la Franja a l’Alguer, aquests Països Catalans tan maltractats per la política maldestra o genocida i mantinguts vius per un poble que practica els seus senyals constituents, ni que molt sovint, per falta d’informació o per desinformació, no en sigui conscient. Contra aquesta i moltes altres formes d’incultura treballen les entitats que han realitzat l’exposició: l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. No és casual que l’esperit del comissariat del projecte se sintetitzi en tres paraules: Saber, Bellesa i Reflexió.

Som davant de la realització d’un projecte molt ben pensat. El material que s’ha imprès en els plafons que viatjaran per la geografia catalana constitueix una petita part del que s’ha recollit; la informació completa es publicarà en una pàgina d’aquest receptacle generós que és internet, no sotmès a les contingències d’espai i embalatges per a trasllats, amb els pressupostos corresponents. La selecció i la distribució en cinc grans àmbits es correspon amb la idea que expressa la frase de W. C. Sebald triada per presidir la mostra: en la literatura hi pot haver un intent de restitució —es podria matisar que potser no amb caràcter exclusiu, aquests plafons mostren que també la fotografia té aquesta virtut. Sobretot, dels indrets que continuen oblidats, perquè els que s’han recuperat ja han rebut, i reben, l’atenció que els salva de l’oblit. És clar que si això s’ha produït ha estat perquè fa temps algú va dur a terme una operació similar a la que es practica en aquesta ocasió. Algú va mirar aquells paratges, els va trobar bells, li van provocar una commoció íntima i va desplegar les energies necessàries per salvar-los de la desaparició definitiva.

La distribució dels textos i de les fotografies en cinc àmbits informa amb precisió sobre els interessos concrets des dels quals s’ha treballat. Cadascun està presentat per un dels curadors. Mireia Munmany explica que «En lluita i diàleg amb el paisatge» busca d’interpel·lar els vestigis amb la paraula per contribuir a conservar-los o a recordar-los. Pineda Vaquer que «El pes de la història» posa l’accent en la qualitat que aquests indrets tenen de testimonis d’una realitat transformada sense remissió i els rememora amb nostàlgia. Josep Santesmases que «El clam silenciós de les pedres» s’ocupa dels pobles abandonats, on s’hi va viure, el dol i els sentiments pels quals, a partir d’un moment, «només persisteixen damunt de les runes o en relat literari». Montse Caralt que a «La memòria de la vida social», menys rural que els anteriors, la literatura és capaç de fer persistir «la intensitat de les relacions individuals o col·lectives». Narcís Figueras que a «Les ruïnes com a símbol de la terra» es fixa l’atenció en què sovint les restes «han estat elevades a la categoria de símbol i han esdevingut emblema d’un sentiment, sigui individual o bé col·lectiu, davant l’adversitat, l’hostilitat, la repressió, la destrucció».

Per sobre de la delimitació en apartats, que, més que excloure’s, subratllen, el sentiment de nostàlgia recorre tota l’exposició. Josep Piera lamenta la desaparició de la Beniopa rural de la seva infantesa. Beniopa existeix en l’actualitat, és una població viva, però l’escriptor no hi pot reconèixer el paisatge ni la humanitat de quan ell era un xiquet. En aquest cas, la destrucció, i no tan sols la del paisatge, és irreversible, ningú mai no recobrarà el passat si no és a través de la memòria. La majoria de textos es fan ressò del mite de la terra alta, que proclama la superioritat de les altures i, en general, de la ruralia, per sobre de les planúries, el litoral i, sobretot, les ciutats. És un sentiment dualista que confereix segell d’autenticitat a les coses antigues. Josep Maria Poblet l’expressa quan es refereix al ciment com un «material que acostuma d’espatllar les coses quan són veritables». També Josep Iglésies, que, abans que la Mussara es despoblés del tot, desitjava que els seus habitants no anessin «a naufragar a la plana». La plana, tanmateix, en què l’escriptor vivia, no ho perdem de vista, la plana que va oferir oportunitats de progrés a uns habitants que no en tenien al poble vist com a idíl·lic per l’escriptor. És la reflexió que sorgeix de l’àgil màquina d’escriure de Joan Fuster a propòsit de la barraca valenciana, elevada per Teodor Llorente a la categoria de símbol de l’Horta, i per via de sinècdote, de València. Amb el contrapunt «Els llauradors de l’Horta, si vivien en barraques no era precisament per gust», Fuster refrena aquesta devoció romàntica per l’enyorança del passat, quan, després de concedir, sense entusiasme, que potser aquells edificis feien bonic, remata que «la gent no ha vingut al món per adornar paisatges».

Fuster a banda, hi domina la poesia de la ruïna. La podem trobar en estat pur, sense que s’explicitin reivindicacions reconstructives, com en la frase de Santiago Rusiñol davant les restes de Centelles: «Existeixen antics castells que verament sembla que siguin fets per contemplar-los arrunats». Impressiona amb més intensitat en la secció dedicada als pobles abandonats o desapareguts. Molt més si l’abandó va ser obligat i, és clar, si el món destruït es reviu amb el vigor d’un gran escriptor que hi dedica la seva obra. Ens emociona la Mequinensa de Jesús Moncada. Voldríem caminar per aquells carrers negats, parlar amb aquells personatges, escoltar de boca seva les històries que el narrador ens refereix. Més encara: fem el viatge fins a la vora de l’embassament i ens quedem davant l’aigua amb unes sensacions que no poden ser de nostàlgia nostra però que l’art de la paraula ens ha transmès com si ho fos, perquè, a través de la lectura, nosaltres també hi vam viure. Abans apuntàvem que aquesta mena d’impactes no són exclusius de la literatura, ho podem constatar en la fotografia del campanar de Faió, també inundat, amb el rellotge aturat a dos quarts de quatre, com si assenyalés l’hora de la mort del poble. Joan Todó ens hi fa fixar l’atenció perquè ell, com nosaltres, n’ha rebut l’efecte. La imatge, tota sola, és capaç de trasbalsar l’espectador sensible.

Quan l’estupefacció davant allò que no es pot reparar es converteix en símbol col·lectiu, no és estrany que adquireixi caràcter patriòtic. En la contemplació del que restava del castell de Montsoriu, Ramon Arabia exclamava: «l’ànima s’encongeix de dol i se sent com una enyorança de pàtria». És un sentiment similar al que expressa «Los dos campanars», de Jacint Verdaguer, al que provocava que Guimerà convertís Poblet en un símbol, com ho feien els noucentistes amb Empúries i Pere Gimferrer amb la masia de Bac de Roda: «Viure per Catalunya, morir per Catalunya: al cor de la Història, la mort d’en Bac de Roda és una forma de dir que sí, de reconèixer-nos part de la claror d’un paisatge». Les romanalles del que fou com a afirmació del que som, les pedres com «un alfabet fosforescent», en el sonet de Vicent Andrés Estellés dedicat a Xàtiva.

Potser la impressió és menys èpica quan constatem la desaparició d’elements que ja pressuposem que, ni que formin part d’un paisatge sentimental que pot afectar tant la sensibilitats de cadascú com qualsevol altre, tenien unes característiques més domèstiques, o per als quals la fugacitat era més previsible, com l’hipòdrom de can Tunis de què Narcís Oller descrivia la inauguració, la xocolateria Arumí de Vic, el restaurant cal Botella de Reus o l’Hotel Europa de Tarragona evocats, respectivament, per Maria Àngels Anglada, Xavier Amorós i Josep Anton Baixeras. Menys èpica però no necessàriament menys íntima.

La contemplació reposada d’aquests plafons condueix a moltes més reflexions. Sobre les causes de la destrucció, per exemple: la misèria, les guerres, les revoltes, el saqueig, les modes. L’espectador se sent reconfortat quan retroba textos que ja coneix i s’enriqueix amb els que ignora. Comprova que, per uns mecanismes que abans s’han descrit, alguns d’aquests indrets han reviscolat, de vegades en metamorfosis inesperades, com el poblet del Fonoll, a la Conca de Barberà, convertit en espai naturista i nudista. Altres han adquirit una significació quasi màgica, com la Mussara, a les muntanyes de Prades, abandonat mig segle enrere i que cada estiu reneix, com a mínim per un dia, amb lectures literàries.

Més enllà de la nostàlgia i la tristesa, de la sensació de poder aprehendre l’ànima de les pedres o dels que les van habitar, presideix el ressò del silenci. Silenci i solitud, acarament de la persona amb ella mateixa i amb alguns ressorts ancestrals. John Keats va reaccionar davant la presència del passat: «Heard melodies are sweet, but those unheard | Are sweeter» («Les melodies que sentim són dolces, | però més les no oïdes», en traducció de Marià Manent). Fa més de dos segles que, sense que per força això hagi de provocar una evasió del present, no podem ni volem evitar recrear-nos en aquesta mena d’emoció.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació