LA MELANGIA DE LES PEDRES

Maria Barbal

Mirem les fotos de l’exposició. Cada esquerda al mur o a la paret, cada teulat enfonsat, l’heura desbordada i els esbarzers forts, ens parlen del que era i ha desaparegut o s’ha transformat en runa. Ens transmeten la melangia per una realitat, per un temps en què aquella casa, aquell pont, aquella església, eren espais útils i la natura al seu voltant s’afaiçonava per acompanyar la vida humana.

Per a un patrimoni oblidat sembla que amb imatges n’hi hauria prou. Són explícites i perfilen mil detalls que podem observar i valorar. Tots sabem que una foto és una comunicació rapidíssima, exhaustiva en característiques, però també significa una interrupció de la continuïtat del temps, una captació instantània. Descriu exactament el moment viu en què va ser presa i llavors el converteix en un d’etern, acabat o mort.

Un dels encerts de l’exposició de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i de l’Institut Ramon Muntaner consisteix a haver reunit imatges i paraules al voltant del patrimoni oblidat, amb la voluntat de demostrar que ni la destrucció més violenta acaba en un no res si algú decideix mostrar-la. I són les paraules les que completen, restauren, donen dimensió a les imatges. No disparen com la càmera reduint una escena a una imatge. Les paraules es nodreixen d’un abans, connecten amb el passat elaborant un sentit que implica matèries vives com són la història, la geografia i la literatura. També ho fan de l’experiència del present i, encara sovint, anuncien el futur. No són exactes, ni tan sols sempre certes, de vegades especulen sobre uns fets, però poden aventurar quan, com i, especialment, per què, un lloc manifesta un aspecte, unes característiques en un determinat moment. I, sobretot, gosen parlar del qui.

El patrimoni oblidat, la suggestió d’una mirada sobre un espai en altre temps habitat, el repàs de les conseqüències de l’abandó, recupera els principals protagonistes en absència. Ens comunica de forma directa una aventura humana, individual i familiar, de vegades col·lectiva. Ens parla dels absents, persones que hi van viure plenament durant anys i, a partir d’un dia, no en van ser capaços. Ni tampoc, la societat, la comarca, el país, van contribuir a fer possible que continuessin allí.

Les causes són matèria de geògrafs, d’historiadors i de sociòlegs. Per als llocs abandonats, n’hi ha unes quantes de comunes i alguna de particular. La literatura, a més de descriure i servir-se d’altres ciències per gosar parlar d’aquests espais, té la possibilitat d’arriscar-se a definir els sentiments. Perquè, en relació al patrimoni anomenat oblidat, considero que és interessant observar-los. En el procés d’abandonament hi ha solitud, temor, recança, enyor, culpa. Les persones que van quedant soles als seus pobles sovint se senten deixades de la resta, com si no tinguessin valor, ni elles ni el que tenen. Quan es plantegen anar-se’n tenen por d’allò desconegut, recança pel que perdran i, si finalment fan el pas, al nou lloc que els acull l’acostuma a acompanyar un sentiment de culpa. No és sempre així, no passa exactament el mateix ni amb igual intensitat en cada persona, però opino que la pauta és si fa no fa la mateixa.

L’interès pels pobles em va venir de la feina del meu pare. Ell es dedicava a enginyar vies d’accés a les poblacions, o a millorar-les. Entrava en la seva tasca projectar la conducció d’aigua a cada casa. Resumint: la seva activitat laboral anava encaminada a crear o millorar la comunicació dels pobles i a facilitar la vida a les persones dins les cases, en especial, a les dones. S’acabava allò d’anar a omplir ferrades i càntirs d’aigua a la font i d’anar a fer bugada al riu o al safareig municipal.

Des de petita li sentia parlar dels pobles on treballava. Aransís, Malpàs, Meüll, Pujol, Naens, Manyanet, Araós, Llavorre, Vilamolat, Herba-Savina... Cada nom era una nota d’una simfonia, acolorida pels paisatges naturals, però sobretot per l’univers humà. La manera d’enraonar, les aficions, les contalles, les anècdotes que hi vivia. Ell gaudia d’aquesta varietat i en feia explicada a casa. Mentre creixia, enllà de l’adolescència, jo m’anava separant més i més dels seus interessos, dels seus pobles i dels seus coneguts, però em quedava, secret per a mi mateixa, el desig de conèixer cada un d’aquells indrets. Cada font, cada tros de riu, cada bosc, cada poble i cada persona. Anys més tard, ell ja havia mort, se’m va imposar el fet de visitar aquests pobles i, acompanyada del meu marit, que a més va fer de fotògraf, en vam recórrer una cinquantena.

En el projecte hi havia, tal com he explicat, una qüestió personal, de desgreuge per la indiferència i d’homenatge a la persona del pare. Potser també, unes ganes de conèixer millor el territori a partir d’una guia personalitzada. La qüestió és que ens vam trobar, en general, amb camins melangiosos. Pobles solitaris, on l’ambient respirava l’absència d’humans, la presència desbordant de vegetació, mestressa entre runes i cases amb esquerdes, amb pedres escampades, que altra hora havien estat col·locades per emparar i guardar. De vegades, magnífics dolls d’aigua, que s’esmerçaven cegament i col·laboraven de manera poderosa en la destrucció.

Hi va haver de tot. Pobles amb supervivents de l’abandó: repoblats, amb retorn de jubilats o habitants per persones o famílies d’arreu. A mesura que anàvem viatjant, la consciència d’una realitat més complexa s’anava posant de manifest. Davant dels nostres ulls s’oferia un procés que havia tingut lloc mentre jo m’ocupava d’altres afers i que, al llindar de l’any dos mil, mostrava ja alguns senyal de revertir-se.

Amb energia renovada anava endavant en el peregrinatge, però el projecte s’havia modificat. Les paraules m’exigien aprofundir en els fets, reflexionar sobre les causes i sospesar els sentiments. El llibre no deixaria indiferent. Rebria elogis, persones que feien els recorreguts amb el llibre per guia. També, rebuig. Per haver adjectivat amb mots de desolació el poble de la seva procedència o per haver, indirectament, denunciat un ús determinat d’un espai. Perquè, morts o esborrats els propietaris, de qui són els pobles o allò que en queda?

És una pregunta que la literatura no pot respondre tota sola. La literatura fa memòria a través de qui la practica i, encara, de vegades, a pesar de qui escriu. Com deia, l’escriptora sovint no ha estat conscient de fer memòria, però el fet de treballar amb les paraules l’ha portada a convertir la seva feina, fruit d’un impuls menys trascendent, en una eina de memòria que uns altres han valorat i han utilitzat.

Així, doncs, la literatura, per molt que de vegades sigui de ficció, porta implícita la memòria i fa la seva funció fins i tot quan l’escriptor no és conscient d’aquest seu poder. Per aquest motiu és important, en l’exposició, que les magnífiques fotografies de l’abandó estiguin acompanyades per textos que les completen i, sobretot, que evoquen els absents, aquestes persones que, en situació fràgil, per variades causes, un dia van haver de prendre una decisió dolorosa. I de víctimes d’una situació van passar a sentir-se’n, també, culpables. Ara bé, els llocs abandonats ens parlen. Quan la víctima s’ha apagat, el dolor continua viu, i pot ser encara captat per un testimoni, algú que el reculli i el comuniqui i, així, impedir que s’esborri del tot.

La poesia és segurament el gènere que ha fixat millor els espais en la memòria dels lectors i el gènere que acompanya de forma sintètica i emotiva una imatge. Un poble, una font, una casa, una escola, un passeig, un bosc, qualsevol lloc que, més que proper al poeta, ha agafat un sentit en l’interior del poeta. En l’ús del llenguatge, les persones que escriuen poemes, transformen un espai quotidià en un d’únic, ple de bellesa que no es marceix. Aquells indrets, per la màgia de les paraules, esdevenen llocs atractius i queden en la ment de molts com a herència.

El meu desig és que l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària” sigui una fita en el record del patrimoni en perill de desaparició, desperti consciències i es propagui arreu com a homenatge a aquelles persones a qui la pressió d’unes circumstàncies els va fer sentir l’obligació d’abandonar el seu món.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació