LES DELÍCIES DEL PINTORESC:

EL PAISATGE EN L'ART VALENCIÀ

Martí Domínguez

L’any 1883, Teodor Llorente va publicar La barraca, un poema on per primera vegada es reivindicava una forma de vida i un paisatge. Era una visió edulcorada, i forçadament barroca, de la vida del llaurador i del seu habitatge tradicional, la cabanya, construïda amb adob i canyís. Tot i això, aquell poema va marcar una fita i va obrir un camí, un inici de reivindicació d’un paisatge, d’uns costums. València, com en tantes altres coses, ha viscut d’esquenes a la seua horta i Llorente fou el primer a glosar molt valentament aquella vida dels llauradors, que trobava quasi arcàdica, «aquell casal d’humils virtuts i honrats amors». Anys després, Vicent Blasco Ibáñez va replicar al poeta i va exposar una mirada descarnada sobre l’horta i els seus pobladors. Si amb Llorente tot eren clams de celístia (el gesmiler sobre el pou, la dolça onada de l’aire i de la llum, etc.), en Blasco l’escenari era invers, i en aquells camps hi suraven totes les passions humanes, amb un bon gavadal de tragèdies. Així les coses, aquests dos escriptors varen crear els dos encunys existents sobre l’horta i, per extensió, sobre la natura i la seua vida; per una banda, una visió entusiasta i floralesca, i per l’altra, quasi una sèrie goyesca, amb drames i passions imperants.

Entre els pintors noucentistes també es va produïr aquesta doble visió del paisatge. El gust per la pintura històrica o social, recarregada i en excés narrativa, va condicionar l'obra dels pintors valencians més notables del segle XIX, com ara Francesc Domingo, Josep Benlliure o, fins i tot, Ignasi Pinazo i Joaquim Sorolla. Certament, aquest últim va pintar moltes escenes a la platja de la Malva-rosa, justament celebrades per la força de la llum i dels colors, o va copsar els matisos de l'aigua de Xàbia, amb els xiquets nedant en una mar multicolor. Malgrat això, en poques ocasions el paisatge va ser-ne l'únic protagonista, ans al contrari: sempre hi va aparèixer com a marc, com a escenari d'un moment costumista, siguen les barques amb els bous a la tornada d'una jornada de pesca, o les feines dels llauradors en el cultiu de la pansa a la Marina. Per tant, i en contra de l'estereotip tan divulgat de la rica pintura paisatgística valenciana, la natura ha tingut poc d'espai en l'art valencià. Com escrivia Carme Gracia, amb motiu d'un text sobre Ignasi Pinazo: «El fet que alguns pintors valencians de finals del segle XIX es troben entre els més representatius de l'època no significa que a València existira una escola paisatgística, ni tan sols que València siga terra de bons paisatgistes en general».

I així les coses, un paisatge tan poderós com l'horta valenciana ha estat més interpretat des de la seua realitat social que des de l'estricta percepció paisatgística. Pintors com Julio Peris Brell o Ricardo Verde varen representar l’horta, les seues barraques, els seus llauradors (en especial les llauradores), la llum blanca i pura, les tasques del camp. Antoni Fillol va pintar algunes escenes de drames rurals, de rebel·lions i matances, d’enfrontaments amb la guàrdia civil, esdevingudes a l’horta. Aquest escenari sempre va interessar més els creadors des de la seua visió sociocultural que per les seues estrictes possibilitats com a paisatge.

També els escriptors se l'han mirat de lluny, amb poc interès. Fins i tot un poeta de l'alçada de Vicent Andrés Estellés, fill de Burjassot, va sentir poca curiositat per les possibilitats líriques d'aquells conreus. I com escriu el geògraf Vicenç M. Rosselló: «A Vicent Andrés Estellés, que era nadiu de l’Horta, però fill de forner, li agradava més el Pati de Sant Roc que no els regadius». Potser per això l’horta apareix sempre en la seua poesia de gairó, a la llunyania, però sense un protagonisme central.

El mateix es pot dir de l'Albufera de València. En el meu assaig Michavila i el descobriment del llac vaig mostrar el secular desinterès dels pintors de València per l'Albufera, situada a tan sols tres quilòmetres de la ciutat. Perquè, sorprenentment, i en contra del que podria semblar, la nòmina d'artistes que l'hagen pintat és ben escassa. Pintors com Josep Vilar, Salvador Abril o Constantí Gómez varen signar algunes obres, la major part de les quals s'han perdut. Qui més temps va dedicar al paisatge albuferenc fou el malaguanyat i injustament oblidat Antoni Fillol, però el desinterès i pigrícia amb què s'han tractat les obres d'aquest autor ha fet que bona part del seu llegat s'haja balafiat. En aquests treballs abunden sobretot les escenes de caire costumista, amb segadors d'aspecte una mica feréstec, llauradors esforçats i veles llatines plenes de vent. També cal citar la pintura costumista d'Alfred Claros, deixeble de Fillol, qui va dedicar —amb més o menys èxit— tota la seua vida professional al llac, o les alambinades produccions de l'aquarel·lista Josep Estellés.

En definitiva, la bellesa de l'Albufera no ha estat gaire pintada. Ni Sorolla ni Pinazo pintaren mai el lluent. Ni tampoc la nissaga dels Benlliure (Peppino féu un apunt dels arrossars), ni Cecili Pla, ni Joaquim Agrassot, ni Peris Brell (que sí que va pintar les barraques del Saler), ni Muñoz Degrain, ni Salvador Tuset (el Vermeer de Benicalap), ni Josep Mongrell, ni Manuel Benedito, ni Ricard Verde, ni Teodor Andreu (que va fixar amb gràcia l'esponerosa botànica dels horts de la Ribera)... Ni Francesc Lozano, que va pintar fins a l'exasperació les dunes del Saler, va dedicar un sol apunt al llac.

D'aquesta manera, es pot afirmar que cap pintor valencià havia realitzat un estudi en profunditat del paisatge albuferenc fins l'arribada de Joaquim Michavila. No és exagerat afirmar que Michavila va ser el veritable descobridor del llac: va mostrar a tothom les seues grans possibilitats. Els seus treballs sobre el lluent són d'una bellesa contundent; no és manierista ni costumista, és un paisatge sobri, desproveït d'anecdotari, d'una insospitada elegància. En aquesta percepció del llac, Michavila va excel·lir i va marcar una fita molt difícil de superar, fins a l'extrem que l'Albufera després d'ell és distinta. Això es pot dir de molt pocs altres pintors amb els escenaris del seu país. L'obra de Michavila ha fet el nostre llac més enlluernador i immortal.

Tot amb tot, si ho pensem, una escassa collita. Sobta que durant aquestes darreres dècades l’horta, i el seu paisatge associat de l’Albufera, hagen produït tan pocs fruits. I si es mira cap a l'interior valencià, aquest tampoc ha produït massa entusiasme entre els pintors. Certament, Genaro Lahuerta va fer algunes aportacions interessants amb les seues «estructures» sobre les muntanyes de la Marina, Arcas Brauner sobre les d'Aiora i Joan-Baptista Porcar sobre «las cumbres» de Castelló, però ben poca cosa més. El resultat, doncs, és la mancança d'una iconografia del paisatge valencià que el públic puga reconèixer i identificar. És ben significatiu en aquest aspecte que Joaquim Sorolla estiuejara tres anys a Xàbia i mai no pintara el Montgó. Ni tan sols un esbós a llapis, en va fer.

Malauradament, els valencians no hem tingut un Josep Pla que es detinguera a descriure la vida dels pagesos, que posara en valor el paisatge valencià com ho féu amb l’Empordà i la Costa Brava. Joan Fuster sempre fou refractari a les flatulències paisatgístiques (la terminologia és seua). Potser ell, fill de Sueca, és un bon exemple d’aquesta sorprenent indiferència que ha caracteritzat a bona part de la intel·lectualitat valenciana: «Sens dubte, jo hauria de saber moltes coses sobre l’Albufera. He nascut, com aquell qui diu, a la vora del llac i seria lògic que hi estigués una mica familiaritzat. No és ben bé així, però. He tingut sempre una inclinació més aviat mediocre a entretenir-me amb les delícies del paisatge i del pintoresc, i ni tan sols no he aconseguit interessar-me per les excel·lències de la meua rodalia natal. Ho confesse, d’entrada, amb una certa vergonya».

Comptat i debatut, i per diferents motius, el paisatge valencià ha estat poc estudiat, glosat i pintat. La por a caure en el llorentinisme, en el sorollisme, en «les flatulències paisatgístiques» o «en les delícies del pintoresc» ha allunyat els nostres creadors de la realitat física del nostre país. Quan s'hi han acostat, l'han mirat amb precaució, si no amb indiferència. Una mirada que no ha variat gaire amb els temps moderns, amb una classe intel·lectual del tot allunyada de la natura i del paisatge del País Valencià.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació