Patrimonis subsidiaris i reencarnats

Miquel Àngel Limón Pons

President del Consell Científic de l’IME

Dr. en Periodisme

L’univers múltiple i complex d’allò que denominam «patrimoni» és, fet i fet, tan infinit com el de les constel·lacions disperses en el cosmos. En la història de les civilitzacions hi ha, diguem-ne, moltes «deixes». Una que hi sobresurt amb relleu prou vast és la deixa dels patrimonis que s’hi han anat congriant com a reguerons: patrimoni etnològic, patrimoni artesanal, patrimoni d’usos, tradicions i costums, de festes i folklore; patrimoni arquitectònic, patrimoni de les arts creatives; l’històric, el lingüístic, el tecnològic, el bibliogràfic... Etcètera.

El terme «patrimoni», si bussejam en les etimologies llatines, el trobam com a derivació dels mots patrias i munium, referits al grup de béns que hom hereta d’un pare o una mare, o de tots dos. En el dia, discerniríem dues tipologies bàsiques: la del patrimoni de caràcter material i la de caràcter espiritual. Ambdós combreguem en el fet de poder inventariar-lo. Però, alhora, també en el fet terrible de veure’ls negligits totalment o parcial. Vull dir, inerts i debolits.

Aquests darrers trets ens situa els patrimonis en la fragilitat catastròfica de llurs desaparicions irreversibles, amb tota la tragèdia que implica per als pobles quan pateixen la minva de béns transmissibles, siguin els que siguin. És a dir: amb el patrimoni passa que poden fruir-ne els creadors i el seu temps, però també les generacions successives, sense importar la distància històrica que els separi. Aquesta força de transferència conté talment una virtut extraordinària, per com redunda sobre el moment mateix i sobre el futur. En altres paraules: el patrimoni transcendeix més enllà dels qui l’han fet factible i, així, escampa els valors també sobre els que vindran, com si actués per irrigació. Heus aquí la clau medul·lar, fonda, determinant potser, d’un concepte tan coriaci com el de «patrimoni». Concordament, la seva ruïna no només empobreix els coetanis, sinó també la societat ulterior, sense importar que aquesta s’allunyi de l’època en què va ser produït el patrimoni en qüestió.

El cas, idò, alerta que no sempre els patrimonis són fenòmens acumulatius com llegats impertorbables, asseguradament a l’abast de l’individu social. No, no, de cap manera.

En realitat, no són gavadals i gavadals els patrimonis que havem perdut, radicalment? Menorca, que durant quatre segles va ser àrab, què hi conserva? Quins patrimonis manté d’aquella època i aquella gent? On és l’alcassaba? I del palau del moixerif, en conservam cap vestigi? I les composicions poètiques que diuen que es recitaven a la cort literària d’Abu-Uthman Saïd ibn al-Hàkam, o el seu fill Abu-Úmar ibn Saïd, darrer moixerif de Manurqa, on paren amagades? Són potser en el fons del Mediterrani de l’expulsió cristiana, formant delerictes d’ignomínia? I dels llibres, dels documents, dels registres de govern, què se n’ha fet?

Posats en etapes contemporànies, el lament és ben bé el mateix: equivalentment infinit. Menorca se sent ufana d’haver experimentat una primerenca industrialització quan el model econòmic de l’arxipèlag encara rutllava en un estadi predominantment agrícola i ramader. Però, avui, en girar els ulls al passat, la tristesa ens envaeix en interrogar-nos on són els arxius empresarials de la pionera Industrial Mahonesa (1856) dedicada al tèxtil; o les muntanyes de papers oficials, de comptes d’explotació, de nòmines, compres i despeses de la Sociedad del Vapor (1854), que va establir la primera línia regular de passatgers, mercaderies i efectes postals, i que va treballar com a negoci privat ininterromput fins a l’absorció per la Trasmediterránea el 1917. La queixa podríem, ai, projectar-la ad infinitum si anéssim a rastrejar també aquells sectors que van despuntar en la industrialització del segle XX, pel que fa a les manufactures de la sabata i de la bijuteria. Quants patrimonis industrials i empresarials no hem dilapidat? Pensar-ho fa venir vertigen.

Una veritat, idò, resulta inapel·lable i penosa: els patrimonis es perden i es destrueixen. Cada dia en malbaratam a mans plenes, amb una impunitat absoluta i fatxenda, com un banquer que portés els cabals dels clients dins d’una butxaca foradada. Quin espoli tan devastador ens rodeja des del primer dia de la història, un rere l’altre, amb voracitat insaciable! Recuperar-los no sempre resulta factible i ens hem de conformar amb mers esforços imaginatius del que van ser els tresors perduts, o del que crèiem que havien estat.

Però es dóna, entretant, la màgia de posar dos patrimonis en combinació, per tal que un de palpable insufli vida renovellada a un altre de desaparegut. Hi ha, meravellosament, el do de la taumatúrgia d’imprimir vida al que roman mort. En aquest sentit, la literatura, que conforma en si mateixa un patrimoni de primer ordre, és una mà deífica; un buf de Déu capaç d’aixecar de nou les runes i el peltret, desenterrar-los i reconstruir-los a ulls d’un present que es planyia desheretat. Com, si no, podríem recobrar la noció del que foren les murades de la Ciutadella vella? Com arribaríem nosaltres, els ciutadans del tombant del segle XXI, a concebre el que representava una vida reclosa intramurs, amb una població esglaiada davant bastions artillats que guaitaven l’horitzó del mar, per si hi solcaven vaixells enemics? Com hi penetraríem, dic, si tot va quedar enderrocat per les idees higienistes del vuit-cents? No podríem, fatalment. Fóra impossible ara de fer-nos-en càrrec, si no vingués en auxili nostre aquell paràgraf literari, o aquell altre, que han perpetuat la descripció i l’alè que un dia tingueren els murs ciclopis.

La literatura no és substitutiva de cap altre patrimoni, però sí és palesament evocadora, fins al punt que ens retorna el perdut posat en un nou codi. El mateix mèrit es registra en un seguit de combinacions de patrimoni. Per exemple: la fotografia respecte a l’arquitectura. O la pintura, el dibuix, la cinematografia... Fins i tot l’hemerografia com a gran fenomen de la contemporaneïtat irromp en ajuda nostra. Tots ells, en si mateixos, serveixen per acabalar riquesa patrimonial, però, alhora, fan de substitut d’altres elements destruïts, al voltant dels quals no ens n’han quedat ni les ombres.

És una dimensió subsidiària a aquella de què va farcida l’exposició que s’ha titulat «Patrimoni oblidat, memòria literària». Tots els casos de les Illes Balears aquí seleccionats presenten un panorama de “patrimonis subsidiaris” o “reencarnats”, si valen les expressions.

De les murades de Ciutadella en lluita amb el paisatge, als talaiots com a ruïnes que simbolitzen la terra, tot passant pel castell del Rei de Pollença i el molí d’Eivissa, esdevinguts el clam de silenci de les pedres, les nostres illes no han quedat desades de l’oblit, ans al contrari. De molts elements, sols hem sabut conservar-ne la memòria literària. Tant de bo! Són les lletres, crec, les que han actuat com la millor llei de patrimoni davant el tropell de béns condemnats a pul·lular per les boires d’un passat extingit.

En disposar-nos, atordits, a fer la contemplació dels nostres patrimonis perduts arreu dels Països Catalans, i dels quals l’exposició actua com a testimoni de càrrec, fóra molt recomanable que les institucions de cultura sistematitzessin plans de recerca i de recuperació amb perspectiva multidisciplinària, convençuts que ajudarien colossalment a la reconstrucció de la memòria i a fornir la percepció de la identitat. La consigna sembla engrescadora i urgent: salvem el patrimoni, tots els patrimonis que basteixen la nostra personalitat. Fem-ho de seguida, ni que sigui per la via de la subsidiarietat o de la reencarnació. La feina ens reclama.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació