«Meravella dels mots, que recorden els paisatges del passat...»

(Josep Piera)

EN LLUITA I DIÀLEG AMB EL PAISATGE

Mireia Munmany Muntal

El paisatge evoluciona en consonància amb el pas del temps, esdevenint un sediment de fets, presents i passats, una acumulació d’històries i d’història. Com deia Ortega i Gasset “La història d’un poble és inseparable del seu paisatge (i aquest) es converteix així en una referència històrica fonamental, en un signe visible de la identitat col·lectiva dels pobles”. Perquè, arran de la confluència entre natura i cultura, els paisatges expressen el caràcter particular de la nostra part de món.

Una part de món que ha canviat radicalment al llarg d’aquests últims anys. Un temps en què han desaparegut determinats elements palpables que havien estat quotidians en les vides dels nostres avantpassats o en la nostra pròpia història, a causa, sobretot, del canvi de model econòmic, la revolució tecnològica, les comunicacions, la importància del sector terciari, etc. Nosaltres, precisament, hem estat testimonis i partícips d’aquesta ràpida transformació de l’entorn per l’afany de (re)construir-lo. Mentre s’obrien avingudes i carrers i s’alçaven edificis, desapareixien o s’abandonaven altres espais o elements, tocats per la petja del temps, que ja no eren prou adequats per als nous usos. El cert és que s’ha transformat el nostre paisatge quotidià deixant-nos un xic més orfes.

A la mostra “Patrimoni oblidat, memòria literària” ens hem ocupat de rescatar de l’oblit aquests indrets abandonats o absolutament transformats que formen o han format part de la nostra identitat com a poble. I ho hem volgut fer tenint en compte la mirada artística que hi han dirigit els nostres literats. De fet, l’origen del concepte paisatge a la cultura occidental el va incorporar el moviment romàntic a través, sobretot, de la mediació estètica. Per tant, es pot afirmar que el paisatge és el fruit d’una mirada estètica i sensorial i res millor per recuperar-lo i donar-li visibilitat que fer-ho des de l’art literari. Amb autors d’ahir i d’avui, del sud i del nord, que amb la seva paraula creadora han interpel·lat aquests vestigis, evitant que caiguin en l’oblit absolut.

Una de les vàlues de la literatura i de la mostra expositiva que presentem és, precisament, la capacitat literària de mirar, sentir, interpretar, transmetre l’emoció d’un paisatge i atorgar-li un futur compartit. L’escriptura, gràcies a la seva capacitat de narrar, descriure i projectar en el temps l’emoció d’aquests indrets, permet salvar la memòria sensorial del paisatge i és en la seva lectura continuada quan contribuïm a conservar-lo. Retenint-lo en el record i compartint-lo és quan el fem present a les generacions futures, al mateix temps que entra dins de la «memòria col·lectiva» de la mateixa comunitat que vetlla per la seva difusió.

 

Literatura i paisatge. Paisatge i literatura

Literatura i paisatge es complementen alhora que, al meu entendre, es relacionen en dos sentits. D’una banda, la pròpia concepció del paisatge influeix en la percepció vivencial de l’espai i, per tant, en la mirada narrativa de l’artista com a creador i, consegüentment, a la seva lectura per part dels lectors que comparteixen aquest hàbitat. Sentim, ens comuniquem i interpretem les coses en funció d’un espai-temps concret, on el paisatge, com a procés cultural en construcció constant, hi és sempre present i ens influencia.

És el paisatge viscut, viatjat, interpretat, el que formarà part de l’univers creatiu de l’autor que (aquest), interpel·lant-lo subjectivament, l’acabarà plasmant en la seva escriptura com a espai de vivència i com a testimoni de l’evolució humana. Joan Francesc Mira apunta que «el procés de visió-emoció-interpretació-paraula és, segurament, la més antiga i clàssica de les definicions de “poesia” o de creació d’una obra d’art: és la consideració de la póiesis com a “imitació”, reproducció o evocació d’una realitat, de la creació com a recreació». El paisatge, per tant, seria responsable d’aquesta recreació que ens comenta Mira.

Només cal prestar atenció als versos que Josep Sebastià Pons dedica a Serrabona (1911) «Aquest monestir s’és tot adormit. / Les arnes roseguen casulles brodades. / Amb una veu feble que plora l’oblit, / l’aigua degotina del sostre, a vegades.»

D’altra banda, l’escriptura és capaç de domesticar el paisatge, és a dir, li dóna valor afegit i l’acaba fent visitable i recordat, gràcies a les paraules que l’escriptor ha deixat impreses sobre aquest lloc. La força de l’escriptura entra a la «memòria col·lectiva» d’una societat i pot canviar la percepció que es té sobre aquell paisatge, considerat ja lloc literari que esdevé «símbol» i se’n canvia així la seva percepció.

És quan la memòria literària agafa concreció en un paisatge i la pròpia literatura passa a ser un xic més palpable. Ens trobem paisatges trepitjats, reals o no, on hi intervé la complicitat intel·lectual i la proximitat emocional entre el lector i l’autor. Espais on es cristal·litza i s’hi refugia la literatura, llocs on es respira i es percep la creació de l’autor; al capdavall, l’autenticitat de l’art convertida en símbol. Un procés de construcció literària que ha estat possible gràcies a la mirada estètica que la ment privilegiada d’un creador ha fet sobre un paisatge determinat. És el cas del Canigó amb Verdaguer o de l’Empordà de Josep Pla.

Per tant, veiem com literatura i paisatge es complementen. Gràcies al paisatge s’ha acabat configurant una determinada obra literària i gràcies a la literatura alguns d’aquests paisatges han adquirit un cert prestigi entre la població. En qualsevol cas, la mirada estètica que els creadors han dirigit sobre un territori, i que posteriorment han plasmat en paraules, ha aconseguit retenir en la «memòria col·lectiva» un tros d’aquest paisatge passat, essent conscients que, si no fos per ella, molt probablement hauria desaparegut en el record dels nostres avantpassats.

Us convidem, doncs, a la lectura continuada dels textos que presentem, i d’altres que trobareu al web, ja que a més de salvar la memòria d’uns paisatges oblidats, ens fan partícips de la bellesa de la ruïna, de l’amor al passat, de la crítica a la transformació ferotge i, sobretot, ens obren la consciència al pes del pas del temps.

 

Bibliografia

GÓMEZ MENDOZA, Josefina (2008). «La mirada del geógrafo sobre el paisaje: del conocimiento a la gestión». A: Paisaje y territorio, Madrid, Fundación Beulas, CDAN, Pensar el paisaje 03, Abada Editores, p. 11-56.

HALBWACHS, Maurice (1968). La Mémoire collective. París: Preses universitaires de France.

LÓPEZ SILVESTRE, Federico (2008). «El paisatge, naix o es fa? ». Mètode: Paisatge/s, València: Universitat de València, núm. 58, p. 63- 69.

MIRA, Joan Francesc (2012). «Història i poesia, o el poeta i el món». Reduccions. Revista de poesia, Vic, núm. 100.

MUNMANY MUNTAL, Mireia (2016). La gestió del patrimoni literari català femení. Conceptualització i proposta d’anàlisi. Tesi doctoral: Universitat de Vic- Universitat Central de Catalunya [en premsa].

PONS, Josep Sebastià (1911) «Serrabona». A Roses y xiprers. poesies rosselloneses, Perpinyà.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació