«la gent no ha vingut al món per adornar paisatges...»

(Joan Fuster)

LA MEMÒRIA DE LA VIDA SOCIAL

El patrimoni literari es pot tractar des de diverses perspectives. Tanmateix, en aquesta reflexió acotarem el tema i ens fixarem en la memòria de la vida social que aquest tipus de patrimoni aporta ―molt sovint amb una relació gairebé indissociable amb un patrimoni immoble, en alguns casos oblidat, o fins i tot un patrimoni material que ha desaparegut.

A través de la poesia, la narrativa i la prosa assagística, molts escriptors deixen una empremta profunda de la seva vida en l’obra literària ―en alguns casos es tendeix fins i tot a l’anàlisi o al relat autobiogràfic― en què evoquen la memòria d’una època, uns sentiments intensos, i se situa el lector en un lloc determinat. Sovint, els indrets descrits en l’obra són entorns viscuts, escenaris que l’escriptor en algun moment o altre ha transitat. Aquests espais, molts en desús o en ruïna al cap dels anys, són font d’històries que expliquen l’esplendor d’un passat amb relats individuals i col·lectius. Viatjar del present al passat, de la pedra a la història que al darrere s’hi amaga també és fruit d’un acte literari.

El novel·lista Emili Teixidor, a «Memòria: cosmos i paisatge», reivindicava la memòria com un «factor creatiu de primer ordre». S’evidencia de forma clara la conjuntura lloc-memòria-lector als llibres Retrat d’un assassí d’ocells, Pa negre o El llibre de les Mosques, en què les trames se centren en la tensió dels anys de la postguerra civil, en certs paratges d’Osona no gaire difícils d’identificar per als qui hi viuen i en què els lectors poden reviure uns fets passats que reconeixen gràcies també a les restes patrimonials. La Plana-la memòria d’Emili Teixidor-nosaltres: es tracta d’un recorregut que també podem fer a la inversa i que ens aporta coneixement sobre els neguits, els fets i fins i tot les vivències relatives a la societat humana durant el conflicte.

Si bé la memòria literària permet al lector reviure una època passada i fins i tot traslladar-se al món de l’autor, al seu univers literari, és sovint simptomàtica la consciència del lloc. El lloc, doncs, aporta una capacitat de recordar les absències, la quotidianitat perduda i la pròpia història. La literatura manté vius llocs desapareguts que en un moment o altre van esdevenir focus d’efervescència, d’anar i venir de persones, de vehicles, d’anècdotes i d’experiències vitals. La memòria de la vida social.

Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va deixar escrites unes memòries recollides a Viure i veure que presenten la seva experiència durant la guerra i posteriorment durant l’exili i que ens expliquen, entre d’altres, l’ús i desús del Balneari de Cardó (Benifallet, el Baix Ebre).

Vaig començar a fer memòria i vaig recordar ―o deduir― el fet que m’havia dut a l’hospital. El jove metge em va ajudar considerablement. Em va dir que el xofer havia mort i que la noia que ens acompanyava, la jove Rosa Suau, havia resultat ferida [...].

-On és ella?

-Aquí mateix, a la secció femenina de l’hospital. Dit així, sembla que sigui alguna cosa, però de debò, és una única i esquifida cambra.

-Quin és aquest hospital?

-El de Cardó. Havia estat un balneari, però es va tornar hospital de guerra. N’hi ha passat, de gent que venia de l’Ebre!

Maria Àngels Anglada també va recollir alguns records d’infància a No em dic Laura, el relat breu que transmet la visió nostàlgica d’alguns espais on va transitar de petita i que permet al lector del segle XXI descobrir que en el xamfrà d’un bloc del carrer de la Riera, avui l’entrada d’estil modern d’un habitatge, hi havia hagut l’aparador d’un dels comerços més emblemàtics de Vic:

La principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, la botiga de la xocolata Arumí, amb taulells llarguíssims, damunt el marbre dels quals brillaven com pedres precioses, en grans pots de vidre, els caramulls de caramels àcids, les ametlles i avellanes torrades, els anissos, les ametlles blanques i rosades de bateig, i més endavant els bombons i la xocolata, que servien, si mai se’n podia haver, amables dependents amb bates groguenques.

Josep Santesmases, en un exercici memorialístic, recuperava la imatge de la primera vegada que es va comprar una màquina d’escriure, a la llibreria Moncunill de Valls, tancada no fa pas gaires anys:

Botiga estreta amb tot de prestatgeries al voltant d’un taulell mostrador on darrere podíeu trobar l’experiència i l’habilitat a trobar coses de les germanes Moncunill, membres d’una àmplia família, de les que deixen petja ciutadana. Amb els diners que havia guanyat anant a veremar m’hi vaig comprar la primera màquina d’escriure, una Olivetti Pluma.

En l’actualitat, alguns establiments, comerços o petites botigues de carrer, ja clausurades, han perdut l’ambient que els circumdava (la mestressa que atenia, la veïna que hi comprava, el client que hi tafanejava...). Malgrat tot, la memòria literària els explica, per a nosaltres i per als que vindran. Així també ho va fer Narcís Oller en presentar un dels hàbits menestrals de la Barcelona de finals del XIX a un hipòdrom avui desaparegut a La febre d’or:

Pel camí de Can Tunis, cotxes i més cotxes, competint en luxe, anaven arribant en llarga i interminable filera [...]. Dames i noies, ricament vestides de colors clars, baixaven d’un salt [...] i de bracet amb els cavallers disfressats de sportsmen.

També Xavier Amorós endreçava records a «Menjar a tothora», en una crònica de la vida quotidiana del restaurant Cal Botella de Reus:

Per començar la jornada, s’hi feien grans esmorzars de forquilla per uns determinats forasters que es llevaven a les fosques per venir a Reus. Aquesta gent, per allà a les vuit del matí, tenien una gana irresistible, una fam de llop.

Joan Fuster rememorava les últimes barraques d’Horta a Viatge pel País Valencià, en què a partir d’alguns elements que encara es conserven ordenava la seva memòria personal per brindar-la al lector i a la societat. El lloc i la memòria ens projecten, de nou, un passat que persisteix en la literatura i en els vestigis patrimonials que remouen els sentiments de l’autor:

Ja no en queda pràcticament cap. I les poques que queden… N’hi ha algunes, sí, d’aspecte afable i animat, però, si us hi fixeu una mica, comprovareu que no són ben bé les “barraques” de sempre. En comptes del “pobre trespol de palla mal lligada”, hi veiem sòlides planxes d’uralita; les portes i les parets revelen també una cautelosa substitució de materials; fins i tot s’hi adverteix un canvi d’estil en la decoració. De fet, només en conserven la forma i l’emblanquinat.

Al seu torn, la ruïna o les restes de quelcom desaparegut també captiva la curiositat de l’escriptor, que fa créixer històries imaginàries al seu entorn. Traslladar aquestes històries a un lloc també és mantenir-lo viu, a més d’aportar-hi densitat i nodrir d’un altre significat l’espai. La intensitat de les relacions individuals o col·lectives inherents poden persistir, en ocasions d’una manera descrita i en d’altres recreada, a través de la literatura. El patrimoni literari revaloritza els paisatges, els indrets arraconats o gairebé oblidats, i hi projecta d’alguna manera o altra la nostra memòria social. Amb els anys, la bona literatura, les seves històries i referents, entren en l’imaginari col·lectiu.

Ni pel caminal ni pel jardí no es veia ànima vivent i, quan vam baixar dels cotxes la vintena de persones que duien no vam sentir altre remor que la d’un brollador de doll bastant gruixut i la del xerroteig dels ocells ajocats pels arbres (Narcís Oller, La bogeria).

Caldrà considerar que la bona literatura transcendeix d’una simple història personal, per tal que aquesta sigui considerada, també, memòria social.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació