Les ruïnes com a símbol de la terra

«seràs el solc i seràs la collita…»

Vicent Andrés Estellés

La mateixa concepció i tot el recorregut de l’exposició “Patrimoni oblidat, memòria literària” se centra, com el lector, el visitant o l’observador ja deuen haver vist, en el que podem anomenar «la potència evocadora de les pedres». En aquest darrer àmbit, però, insistim en un aspecte que –sempre a la vista del material recollit de procedència participativa– els comissaris vam considerar determinant: ben sovint les mateixes pedres, les ruïnes –siguin o no resultat d'un fet violent del passat, hagin estat recuperades o no en etapes posteriors– han estat elevades a la categoria de símbol i han esdevingut emblema d’un determinat sentiment, actitud o percepció, siguin individuals o bé col·lectius, davant l’adversitat, l’hostilitat, la repressió, la destrucció, etc.

Es tracta d’una sola de les múltiples facetes o significats que la ruïna pot encarnar quan l’edifici o element constructiu –la base de la ulterior i progressiva aparició de la ruïna mateixa com a andròmina deteriorada i inservible– deixa de fer la funció per a la qual va ser creat. El crític literari d’orientació freudiana Francesco Orlando (1934-2010) va dedicar un voluminós estudi a un intent de sistematitzar les diverses significacions que els elements oblidats del passat o sense ús concret en el present podien adquirir en la literatura.1 De la mateixa manera que allò reprimit moralment o políticament aflora sovint en la literatura com a espai adobat per al “retorn del reprimit”, igualment retorna, reapareix en els textos, segons ell, allò no funcional, allò reprimit socialment pel fet d’haver-se tornat inservible, el que la societat desestima, arracona, oblida o destrueix. En la seva hipòtesi, certificada amb una multitud de textos de totes les èpoques, la literatura fa reviure especialment aquest tipus d’elements.

En aquest sentit, però, hom pot identificar-ne una gran diversitat, és clar. Com anunciàvem en donar a conèixer el projecte que ara arriba a la seva concreció i difusió completa, al costat dels grans edificis patrimonials, que s’han beneficiat en els darrers temps d’accions de restauració o conservació i que constitueixen nuclis rellevants de visites i destinacions d’un turisme cultural, existeix un altre patrimoni, que podem anomenar “patrimoni oblidat”, format per elements menors o que no han rebut prou consideració fins ara, i que va des de espais abandonats o pedres o vies colgats per la bardissa fins a elements o paisatges avui inexistents però que ha deixat el seu rastre en la fotografia antiga i en la literatura; igualment els grans monuments del país també van viure etapes de destrucció i de descurança que van poder quedar reflectits en la lletra impresa de viatgers i escriptors.

Val a dir que la “ruïna” –en especial en els darrers dos segles i mig, després de la revolució industrial– ha format part essencial de la mirada que la memòria literària ha projectat sobre el món, sobretot de les visions romàntiques –com ens recorda el professor Magí Sunyer en el seu pròleg– i, en general, de tots els textos de caràcter memorialístic que ens ofereixen imatges i idealitzacions, revitalitzacions imaginàries d’espais perduts o de llocs de memòria íntima o col·lectiva.

El viatge pels territoris de la memòria literària d’aquests elements oblidats, d’aquestes ruïnes sentimentals, l’hem fet amb el doble acompanyament de la imatge i la paraula. El patrimoni cultural tangible, el lloc o l’espai abandonat, element més feble i simbòlic del temps històric passat, és abordat ara des de la literatura amb descripcions, vivències, records, emocions, sentiments..., i també, especialment en aquest darrer àmbit, amb l’atribució d’una determinada simbologia o emblematització de caràcter col·lectiu.

Les ruïnes, en efecte, poden esdevenir portadores de missatges molt diversos i els textos que oferim ho reflecteixen a bastament. Des de la pau que poden evocar, no exempta de nostàlgia, pel fet de mantenir-se allunyades de la vida que les va habitar un dia fins al desvetllament de referents històrics, patriòtics o cívics. Des del record individual dels indrets i les coses viscudes de la infantesa o de temps reculats, que hom veu esfondrar-se davant els ulls, fins a percepcions compartides del passat d'una generació o d'una societat que la literatura mateixa contribueix a generar com a poderós instrument creador del que podem anomenar –com han fet, entre d’altres, Astrid Erll o Ann Rigney– memòria cultural.2

Per més que puguin semblar un temps abandonades, o fins i tot novament conquerides per la natura que s'hi infiltra i les posseeix, les ruïnes no deixen mai de tenir alguna mena de significat. Si en perden un, n'adopten immediatament un altre de nou a partir de les visions que les capturen i les construccions que les evoquen i que les fan esdevenir espais de memòria per a un col·lectiu, més extens o més reduït. El procés de significació i re-significació és permanent i no deixa res sense un sentit per a algú. La literatura, com diem, ha estat històricament un factor poderós en aquests processos i ho continua sent, per més que avui ha de compartir l’espai amb la imatge, el cinema, etc.

Així podem veure-ho en molts dels textos d’aquest àmbit que us convidem a resseguir amb atenció. I no sols aflora en potents idealitzacions de tipus ideològic, encara vigents i operatives, fetes a partir de restes arqueològiques o espais i edificis emblemàtics (Empúries, Poblet, els talaiots, Sant Pere de Rodes, el Born...), que constantment es construeixen o es reactiven mitjançant la paraula escrita. També ho fa en elements més modestos als quals el nostre projecte ha volgut dedicar una atenció especial (una alzina, un mas o una barraca ruïnosa, un pany de muralla vella, les restes d’una població abandonada...).

Deixem-nos transportar, doncs, a indrets que ha adquirit mitjançant la paraula la categoria simbòlica de “llocs de memòria”, individual o grupal, i que la imatge i el text, en una interconnexió que hem procurat que fos significativa i bella, ens facin reflexionar i aprendre a respectar, mentre ens produeixen un nou plaer en l’evocació i la lectura.

 

1Gli oggetti desueti nelle immagini della letteratura. Rovine, reliquie, rarità, robaccia, luoghi inabitati e tesori nascosti. Torí: Einaudi, 1993.

2“Literature and the production of cultural memory. Introduction”, European Journal of English Studies, 10 / 2 (2006), p. 111-115

 

Narcís Figueras Capdevila

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació