«lo que un segle bastí l’altre ho aterra…»

(Jacint Verdaguer)

EL PES DE LA HISTÒRIA

Pineda Vaquer

«Tot seguirà igual però tot haurà canviat». Amb aquesta cita d’El guepard, Giuseppe Tommasi di Lampedusa resumeix com ningú la dinàmica cíclica de la història, en la qual les ruïnes no són més que els romanents tossuts d’allò que es resisteix a canviar perquè tot continuï com abans. Restes d’uns espais que, en haver-se negat a claudicar i a canviar en el moment oportú, es veuen vençuts finalment pel pas del temps, en un declivi que pot arribar a ser de segles.

Els famosos versos de Jacint Verdaguer dedicats a les ruïnes del monestir de Sant Martí de Canigó inclosos en aquesta exposició («Lo que un segle bastí l’altre ho aterra / mes resta sempre el monument de Déu»), el primer dels quals s’ha utilitzat justament com a marc d’aquest àmbit, van cap a aquesta direcció: indiquen que tot allò que es construeix en una època concreta té tendència a acabar destruint-se en etapes posteriors, al mateix temps que sempre en resta quelcom d’immutable. En el cas de Verdaguer, aquesta immutabilitat la dóna l’element diví, però no cal que parlem de qüestions tan elevades: la sensació és la mateixa amb el teatre romà de Sagunt, en què l’immutable és l’element lúdic, tot i que, per garantir-ne la continuïtat, veu tergiversada en certa manera la seva essència en la recuperació que se n’ha fet en època contemporània. Ens trobem, en aquest cas, amb unes ruïnes resignades, que assumeixen amb tota la dignitat possible el seu paper de testimoni d’una realitat que s’ha transformat sense remissió, tal i com mostra, amb una fina ironia, Vicent Ventura en un text present en la mostra que fa referència al mateix teatre de Sagunt: «Les ruïnes són molt sofertes».

D’altra banda, la història també s’accelera, en moments puntuals, i les guerres, els processos revolucionaris, els desastres naturals, poden destruir d’un dia per l’altre allò que semblava que hagués de ser etern, deixant com a penyora vestigis incrèduls, destruïts en un moment d’esplendor tal que res en feia intuir la desaparició. Aquestes ruïnes serien el resultat material de la teoria de la història de Walter Benjamin, en què s’entén el passat com una sèrie interminable de derrotes catastròfiques. Segons aquesta teoria benjaminiana, «La catàstrofe és el contínuum de la història», i les ruïnes no deixen de ser una prova palpable que la fi de la història que pregonava Francis Fukuyama no és sinó una fal·làcia: de ruïnes n’hi ha de totes les èpoques, i pensar que les polítiques neoliberals ens portaran a un escenari de progrés continu és un argument tan arrogant, i a la vegada ingenu, que no ens haurien d’estranyar les conseqüències d’aquest pensament que estem patint en l’actualitat.

De fet, arreu de la geografia dels Països Catalans ja podem trobar exemples de ruïnes prematures que són resultat de pensar que aquest present pròsper es pot dilatar en el temps de manera indefinida, oblidant la paràbola bíblica de les set vaques grasses i les set vaques magres. Carcanades d’edificis, amb entranyes plenes d’escales que porten enlloc, com les d’Escher, i formigó encofrat de mala gana. Ruïnes que es van repetint, del Baix Vinalopó al Garraf, passant per Mallorca, i que sembla que, ja des de la seva concepció, tenen la decadència com a raó de ser.

En certa manera, aquestes restes més que contemporànies ens recordarien Sant Carles de la Ràpita, la ciutat perfecta que Carles III va començar a construir al delta de l’Ebre però que va deixar a mitges, quan la conjuntura ja no va ser favorable a la seva ubicació. Tal i com molt bé va resumir Sebastià Juan Arbó: «Tot quedà abandonat, de manera que es pogués dir que Sant Carles, abans de ser ciutat, fou ciutat en ruïnes.» Un altre exemple de la llavor de la ruïna que, en segons quins llocs, germina abans d’hora.

I davant de tot això, quin és, doncs, el paper de la literatura en el passat, el present i el futur d’aquestes ruïnes? En primer lloc, podríem dir que la literatura en complementa la història, donant veu a les restes d’aquest passat, a moments de glòria esllanguits o arravatats amb violència. Els rememora amb nostàlgia, en tant que representen un temps que mai tornarà a ser ben bé igual, que avança deixant enrere tot allò incapaç d’adequar-se als nous temps, com és el cas del monestir de Sant Pere de Burgal, del qual Jaume Cabré, a la seva novel·la Jo confesso, en ficciona l’abandonament per part de l’últim monjo habitant del monestir. La literatura, llavors, és la única que pot donar veu a allò que la història no ha registrat, a la memòria perduda, en una restitució que potser no serà verídica, però sí veritable, arribant en ocasions a sobrepassar la mateixa història.

La nostàlgia, però, no és l’únic sentiment que es desprèn de les evocacions literàries de les ruïnes. També hi trobem recança, en entendre-les com una constatació de la transitorietat de la vida, ja present en el tòpic literari clàssic de l’Ubi sunt. On són, les antigues esplendors del passat? Acabarem com elles? Un tòpic que la cultura popular s’ha fet seu en aquell vers que resa en alguns cementiris: «Som el que vosaltres éreu, sereu el que nosaltres som». Perquè les ruïnes no deixen de ser això: un remei contra l’arrogància del present, un recordatori que el nostre pas per la història és efímer, un memento mori espontani.

I és aquí on la literatura torna a trobar el seu lloc: no només és l’única que pot restituir un passat perdut, tal i com hem dit abans, sinó que, davant de la impossibilitat de predir el futur, l’única manera de prefigurar el que pot passar és, també, a través de la literatura. O és que és menys veritable, que no verídica, l’evocació de la Barcelona en ruïnes que es troben l’Alba i el Dídac al Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo que els laments de l’últim monjo de Sant Pere de Burgal en abandonar el monestir imaginats per Jaume Cabré a Jo confesso? L’única diferència rau en el temps verbal utilitzat.

All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació