Cartoixa d'Escaladei

Municipi: La Morera de Montsant
Comarca: Priorat
Tipus de patrimoni: Cartoixa
Categoria: bcin
La cartoixa d’Escaladei està ubicada en una vall protegida per la serralada del Montsant. Fou fundada el 1163 a petició d’Alfons I el Cast en terres cedides per Arbert de Castellvell. El 1218 posseïen els pobles de Porrera, Poboleda, la Morera, Torroja i Gratallops, origen del priorat i, per tant, del nom aplicat modernament a tota la comarca. El 1228 ja era enllestida la primitiva església romànica i el primitiu claustre amb el cementiri, entorn del qual foren edificades les 12 primitives cel•les. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir. Vers el 1333 s’acabà el segon claustre amb 12 cel•les més, costejat per l’infant Joan d’Aragó, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou en 1324-27 monjo d’Escaladei. Abandonada a partir de l’exclaustració del 1835 i de la subsegüent desamortització, va patir una important degradació. El 1996 fou iniciat un ambiciós pla de restauració del conjunt. La Cartoixa fou oberta al públic el 1998.
A despit que els vestigis del monestir siguin escassos, i encara molt mal conservats —ara sembla que s’han iniciat algunes obres de manteniment i recuperació—, el conjunt presenta un encant singular, tant des del punt de vista de la conspícua història que va desenvolupar-se entre els seus murs, com del seu espectacular entorn paisatgístic. Hi ha una imatge que, per tòpica, no resulta menys impressionant: l’arc d’entrada al recinte —solitari i fràgil, aguantant-se de pur miracle—, la façana neoclàssica de conreus blancs i fornícules dramàticament buides al fons del camí, i a la part de darrera, tancant aquesta visió de postal, l’esglaonament de penyals del majestuós Montsant que de ben segur té alguna cosa a veure amb el nom de la cartoixa. Pertot bardisses desfermades i una frondosa invasió vegetal de tots i cadascun dels topants, com en aquells vells temples hindús abandonats enmig de la selva.
O sigui que passeu, respectuosament, en silenci escrupolós i amatent que ressona en el silenci de les cingleres del vostre davant, per sota de l’arc de mitja volta en equilibri que fa patir, i avanceu en direcció a la façana de pedra —només la façana, sense res al darrera, com el decorat d’una pel•lícula—, amb un cantó mig tapat pels esbarzers i un nínxol central buit, d’on es va treure en 1910 una marededéu per portar-la a Tarragona. Per aquesta portalada s’accedeix a un petit claustre que encara s’aguanta prou sencer. Contràriament, l’església és totalment arruïnada, un espectacle depriment. Hi ha encara l’estructura de la moderna portada renaixentista, mig coberta per l’heura, alguns llenços de parets de pedra vermella, un bocí de volta —a través del forat que s’obre al cel observeu una figuera que ha crescut en el sostre— i restes de les capelles, amb trossets de l’enllosat de marbre que devia resultar tan luxós.
VIDAL, Vidal (1990). "Les rutes de Ponent IV. El centre del món". Lleida: Pagès Editor, p. 434-435.
El cor se us va encongint i el cap se us enterboleix, si us hi esteu massa estona, allí dins, en aquell temple esbalandrat i conquerit per la fronda. Us hi sobrevé una estranya sensació d’angoixa, una tristesa poètica, la consciència de la fugacitat de les coses d’aquest món. Però, a més de tot això, a part d’aquesta colpidora barreja de sentiments, una inusual opressió del tot incòmoda us insinua una presència espectral, inconeguda i misteriosa. L’escriptor Joan Perucho va localitzar un fardatxo nedant dins aquesta nau inundada. Les aigües eren gelades. Fou, però, un moment inoblidable i emocionant. El fardatxo era un espècimen d’animal fantàstic, un monstre, que tenia la forma d’un enorme llangardaix i vivia en la copa dels arbres, saltant d’un arbre a un altre, i en ocasions alimentant-se de cadàvers en els cementiris. Des de Gandesa i la Terra Alta, d’on era natural, passava fins al Priorat, després de creuar l’Ebre nedant. Els monjos d’Escaladei, avesats a fer brou de tortuga, guisaven la carn d’aquest saurí saltador —tendra com la d’un nadó— emprant una recepta secreta, en la qual només se sap que hi entraven en abundància les herbes boscanes aromàtiques. Quan es va produir la desamortització de Mendizábal i l’abandó del convent per part dels frares, els pagesos dels voltants van eliminar els fardatxos, i en van fer una horrible carnisseria, perquè creien que aquelles bèsties congriaven la boira.
VIDAL, Vidal (1990). "Les rutes de Ponent IV. El centre del món". Lleida: Pagès Editor, p. 434-435.
Autors: Vidal VIDAL
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Imatge antiga de la Cartoixa d'Escaladei, La Morera de Montsant (Priorat) 1915-1931. Autor: Pere Català Pic. AthenaPlus, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
La Cartoixa d'Escaladei, La Morera de Montsant (Priorat) 1991. Autor: IPAC. AthenaPlus, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
La Cartoixa d'Escaladei, La Morera de Montsant (Priorat) 2007. Autor: Jordi Contijoch Boada. AthenaPlus, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació