Castell i poblat vell de Prenafeta

Municipi: Montblanc
Comarca: Conca de Barbera
Tipus de patrimoni: Castell i poble abandonat
Categoria: bcin
L'antic poble de Prenafeta està situat a la serra de Miramar, al costat del camí vell de Montblanc a Figuerola. Són les restes de l’antic nucli urbà i del castell del s. XI, documentat com a “Rocha de Pennafreta”. El lloc fou abandonat pel seu difícil accés amb carros i cavalleries a les darreries del s. XVIII (la població es va traslladar a l'actual de Prenafeta). Encara es conserven restes de l'antic municipi, de l'església i de la font de Sant Salvador. Actualment l'església es manté en peu amb el portal originari i la part de l’absis. Durant els últims anys el castell i l'indret han sofert una forta degradació, però l’Associació de Veïns de Prenafeta, que té cura del lloc, ha consolidat les poques restes que en resten i que es poden visitar tot pujant al castell.
La carretera segueix entre edificis fins a una font obrada al ras, d’on brolla aigua abundant. Llavors comença l’antic camí a la primitiva població. Primer faldeja per la muntanya del Castell, tot pujant suaument. Es decanta un xic a la dreta, sempre en direcció a l’engorjat coll. L’espectacle es fa imponent. Al davant, les aspres serres, fosques com gola de llop. Al darrere, la grandiositat de la Conca. Aquest camí s’endinsa aviat per entre el rocam on arrelen munió d’avets i vegetació silvestre. En el revolt del coll, el pas és ben marcat i presenta molts trossos amb l’empedrat de l’Edat Mitjana. És una de les vies més ben conservades i més antigues que coneixem. A l’entrar a la vall formada per les vessants del castell i de l’enlairada muntanya de Jordà, el camí es destria en dos. El de la dreta costa amunt fins a la carena del coll, i decantant-se a l’esquerra mena a Figuerola i al Pla de Cabra. Seguint el de l’esquerra i al mig de la clotada es troben les ruïnes abandonades del primitiu poble de Prenafeta.: El camí passa per entre edificis enrunats. Aviat hom topa amb l’església romànica. És duna sola nau i sembla bastida en el segle XII. L’absis presenta al seu interior, dues finestres espitllerades i un bordó. ... L'antic i veritable camí del castell comença prop de l’església. S’obrí a la roca viva i en molts llocs es tingueren de buidar alguns graons. La pujada dura un quart. Pocs castells recordem tan inexpugnables. Rodejat d’abismes, espadat per tots indrets, l’ascensió al mateix constitueix una imprudència plena de perills, per aquell que no sap el camí. Parlem per experiència.... Rodejats de timbes i de grossos penyals redreçats a l’espai, comprenguérem que avançar era una temeritat que ens podia costar la vida .Encara avui recordem amb horror aquells abismes Espadats i esllavissades!
PALAU I DULCET, Antoni (1932). "Guia de la Conca de Barberà". Barcelona.
Comencem a distingir pedregams de murs enderrocats, coberts d’heura i de bardisses. Augmenten les edificacions enrunades. Restes, aquí i allà, de gruixuts murs, que pugen, alguns, fins a quasi l’altura d’un pis. Descobrim un edifici que es conserva fins i tot amb la coberta. Té una portada d’arc d’ametlla prou conservat. Dintre, mostra tota l’aparença d’una església romànica. Ho és. Se’n conserva molt bé la volta, l’absis, i una finestra esbocinada, que la configuració del terreny fa ser asimètrica. Ja no dubtem: es tracta d’un poble vell, molt vell i històric, abandonat, qui sap els segles que fa.
.Els escassos murs del castell del Moro es veuen cada vegada més a prop. Un corriol costerut ens hi porta. Ja som dalt. És un lloc amb tot de timbes i espadats. Cal anar amb compte. Tenim consciència del perill. La resta més notòria del castell és un mur deteriorat que recorda, per la seva forma, un arc de triomf. Es fa difícil comprendre com es pot mantenir dret, fustigat furiosament pel vent i per la tempesta. Es veuen altres panys de mur, més baixos, un cos d’edifici, cisternes, fossats, tot en el reduïdíssim espai allargassat de la cresta.
La visió de la Conca des de la nostra talaia és meravellosa. El poble de Prenafeta, a un primer terme, escampa les seves cases rosses entre els prats verds. Després, tot el joc d’escacs dels sembrats i vinyes de la comarca, amb els castells i pobles de Barberà, Pira, Ollers, Sarral, Blancafort, Forés, Prats, Montblanc...
Ja estem baixant del castell del Moro. Ja som de nou davant dels murs del poblat enderrocat. Quin poble deu haver estat, aquest? Quina deu ser la seva història, les seves gestes, els seus records?... Nosaltres, gambadejant per aquestes ruines antigues, semblem uns follets que acabessin de sortir de les velles cases enrunades després d’haver-hi romàs encantats durant segles.
CASAS FERRER, Antoni Maria (1981). "De l’Alt Camp al Priorat. Llibres de motxilla". Barcelona: Publicacions l’Abadia de Montserrat.
Hi ha pobles la situació dels quals ha acabat per condemnar-los. El que fou una posició ideal a l’edat mitjana pot haver esdevingut ara un indret poc menys que inhabitable. 1 això li ha passat al vell poblat de Prenafeta, a la Conca de Barberà, però amb l’atenuant que en aquesta ocasió se n’ha salvat, si més no, la tradició del nom, ja que els seus habitants tingueren l’encert de desplaçar-lo, ja cap a la fi del segle XVIII, en un indret immediat, però més adient, abans que no se’n consumés la desaparició.
Avui les runes del que fou el poble primitiu són encara interessants de visitar. Un cop allí, veiem que la vida s’hi devia desenvolupar d’una manera molt precària, ja que els con- reus hi eren inexistents o en tot cas migradíssims. No gaire lluny hi havia l’esglesieta romànica de Sant Salvador. Històricament, el centre neuràlgic en fou el castell, edificació bastida a poca distància de l’església en un esperó enlairat des d’on hi ha una vista magnífica sobre la Conca de Barberà. Testimonia la seva antiguitat el fet d’ésser citat en documents del segle XI, i com tants d’altres bastions d’arreu de Catalunya que sofrir els vaivens de la Reconquesta ara és conegut com la Torre del Moro. Poca cosa en queda, però val la pena d’enfilar—s’hi per gaudir del bell panorama que ofereix.
Aquesta és, simplement, una manera d’anar-hi. El camí a fer resta, però, com sempre, a la voluntat i a la iniciativa del qui fa l’excursió. Un itinerari ha d’ésser tothora, poc o molt, una descoberta.
MIR, Jordi (1978). "Indrets de Catalunya I. Llibres de Motxilla n. 5". Barcelona: Edicions de l’Abadia de Montserrat.
Autors: Antoni M. CASAS i FERRER, Antoni PALAU i DULCET , Jordi MIR
Àmbits: Àmbit 1: En lluita i diàleg amb el paisatge, Àmbit 2: El pes de la història
Castell de Prenafeta vers l'any 1932. Fotografia de l'arxiu particular de Josep Pau Jàvega Bulló
Castell de Prenafeta . Novembre de 2007. Fotografia de Josep Pau Jàvega Bulló
Castell de Prenafeta. Maig de 2015. Fotografia de Josep Pau Jàvega Bulló
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació