Castellot

Municipi: Beuda
Comarca: Garrotxa
Tipus de patrimoni: Castell roquer
Categoria: bcin
L’antic castell de Beuda, també anomenat Castellot o Castell dels Moros apareix encimbellat sobre un promontori de pedra calcària proper a la carretera que va de Beuda a Segueró. Es pot accedir fins als murs i a la part de torre que constitueixen les seves restes a través d’un corriol costerut que s’agafa prop de la masia de ca n’Oliveres. Ja existia el 1002, any de la primera citació documental de què tenim notícia i que consta en la butlla del papa Silvestre II. Sembla ser que en un principi havia format part del feu de Llers, dels vescomtes de Bas, i de la casa comtal d’Empúries, per passar més tard als senyors de Queixàs, fins que el 1469, el rei Joan II el manà enderrocar i, potser a partir d’aquest fet, es construí el castell nou de Beuda. El Castellot es troba immers en una darrera fase d’un procés de degradació que va començar fa més de cinc-cents anys. L’estat d’abandó en què es troba actualment és lamentable i la torre està completament esberlada i amenaça ruïna.
La serra del Mont és comparable, per la seva estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb el cim del gep sosté el santuari i al cim del cap el castell de Falgars.
L’extrem està tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s’entretenen a estimbar-hi grossos penyals, sense pensar que llencen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap on va, poden ésser i han estat causa, més d’una volta, d’una desgràcia. A dreta, l’aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d’Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades, boscs de roures i alzines i sobretot cingleres, que semblen fetes expressament per niuar-hi els roquerols, els voltors i les àligues. Al cim d’un serradet del repeu del Mont es veuen les runes del castell de Beuda dominant el poblet d’aquest nom. Per damunt, seguint el mateix còrrec a mà esquerra, es troben les d’una masia, aterrada fa trenta anys, de la qual no en resta més que un gentil llorer, com per fer enveja a les del castell, descarnades i nues. Més amunt es troben pilots de pedres i senyals de parets, deixalles, sens dubte, d’un poble que, amb el nom de Casals, vivia a l’ombra del monestir de Sous.
Aquest està situat entre el castell de Beuda i el santuari del Mont, al fons d’un bonic redós de la serra, en forma de petxina, mirant als seus peus, des del balcó de cingles, les viles de Besalú, Banyoles i tota la Garrotxa de l’Empordà.
VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1884). "L’ermita del Mont. Santuari de la Mare de Déu del Mont".
El veïnat és damunt d’un replà de les costes, atapeïdes d’oliveres i vinyes. Sant Llorenç, des d’aquí és una massa rocosa, d’un blau grisós, acerat i esllanguit, que retalla la silueta del caseriu i contrasta amb la policromia verdejant de les pinedes. A 338 m d’altitud, centra un paisatge de dimensions força considerables, però orfe d’horitzons espectaculars, si pensem que la muntanya el condiciona.
Si volem intimar amb el país que trepitgem, cal tenir en compte la vila i, també, els seus castell. La vila conserva la pàtina que l’infon el prestigi i la personalitat històrica del seu senyoriu.
La família dels Bas posseïa la fortalesa (any 1002), avui coneguda pel mas Caixàs, la qual involucrava, com a defensa, la ruïna que el poble identifica amb el nom del Castellot. L’any 1119 la citen els vescomtes Udalart i Ermessenda. El senyor Josep Albert, arquitecte valencià, casat amb l’olotina Maria Loreto Roca i Gifre, actuals propietaris, admeten la dependència del Castellot sota la finca senyorial. Fins es parla d’una comunicació subterrània. Quan era propietària de la finca la família Aulí de Pallarès, disposaven d’aquell bosc. Ara, el Castellot, fragmentat de la finca, és dels propietaris del mas Oliveres.
GRABOLOSA I PUIGREDON, Ramon (1968). "Besalú, un país aspre i antic". Barcelona: Editorial Montblanc.
Encavalcat damunt la grisa pedra,
el Castellot fina des del seu tron.
Als peus hi té Beuda, tan falaguera.
Darrere seu, els alzinars del Mont.

Mostra, vençut, la trajectòria feta:
el pas del temps fins li ha canviat el nom.
Roman, sumit, en silenci feresta.
L’han fet un munt de rocs anys i dissorts.

Rostos avall, han rodolat tants segles,
nobles i serfs, pagesos i soldats.
Ha vist llanguir les lluites i les gestes,

i les raons que el feren cimejar.
Èmul com és d’esbarzers i cingleres,
ja ha esdevingut una ombra d’un passat.
MASET, Tercer (2014). "Sentiments i paisatges" (inèdit).
Autors: Jacint VERDAGUER , Ramon GRABOLOSA I PUIGREDON
Àmbits: Àmbit 1: En lluita i diàleg amb el paisatge, Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
El Castellot (2014). Autor: Josep M. Parés. 2014.
Murs del Castellot (2014). Autor: Josep M. Parés.
El Castellot. Torre d’homenatge (2014). Autor: Josep M Parés.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació