Talaiot de Trepucó

Municipi: Maó
Comarca: Menorca
Tipus de patrimoni: Talaiot
Categoria: Altres
Categoria secundària: BIC [Bé d’Interès Cultural, catalogat i protegit pel Consell Insular de Menorca]
Element constructiu començat a construir probablement durant el Bronze inicial (1700 ac). Els talaiots són construccions de pedra, de planta circular, semicircular, ovalada o quadrada, normalment massisses i excepcionalment amb cambra interior, molt abundants a Menorca. En aquest cas, el talaiot és massís, circular i troncocònic. El parament exterior és de grans blocs de pedra, col•locats en sec, formant una lleugera inclinació. El talaiot de Trepucó, malmès durant la Segona Guerra Púnica, es va reforçar en època moderna amb un mur al costat nord-est per evitar la caiguda d'aquest costat del parament. Té un diàmetre de 26 metres. No és l’únic talaiot del poblat de Trepucó, que ocupa quasi 5 ha i que també gaudeix d’una magnífica taula, sales hipòstiles i diverses cases talaiòtiques, entre d’altres elements talaiòtics. La utilitat del talaiot probablement és defensiva i de manifestació del poder del poble.
Altiu, ferreny, granític, formidable,
s’alç sobre el coster, com venerable
vident, guaitant los temps pervenidors;
voltat pel bosc de mates i d’alzines,
alça sobre ell ses pedres gegantines,
vell etern, coronant-se de verdors.
És més vell que eixes aspres dures roques
qui revinclen ses rels entre les soques
i han vist passar dels anys los centenars;
vell com és, presencià el ferest estrago
de les guerres de Roma i de Cartago
qui enrogiren les ones d’estes mars.
Era vell quan alçaven en Atenes
les columnes grandioses i serenes
del magnífic i esplèndid Partenon,
i vigilava ja los mars hespèrics
quan los creuaven amb alens homèrics
los navegants de Tiro i de Sidon.
Ha vista finir ja quatre mil•lenaris,
sota sos peus podrir-se los ossaris
de cent generacions, races i gents,
i ha vist caure en la pols altes grandeses
i passar com flamades ses empreses,
ses glòries, son poder, sos monuments.
El llamp ha llenegat sobre sa testa,
ha resistit impàvid la tempesta
i dels sigles l’alè devastador,
i fort en sa vellesa viurà encara
més que els gegants que la saviesa d’ara
d’acer i marbres deixa als venidors.
Ell presencià els druídics sacrificis,
ell los ídols mirà de los fenicis
i oí els càntics sagrats a lo gran Déu,
i vegé els ídols caure en el ossari
quan el foc de l’Amor, des del Calvari,
escampava pel món la dolça creu.
* * *
Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l’infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l’esperit!
Parla’m, oh noble vell!, conta’m la història
de les gents qui t’alçaren a sa glòria,
de ses lleis, son llenguatge i sos amors;
desclou el llibre ignot de tes entranyes
i deixa’m que jo llixca les estranyes
gestes de ja oblidades aviors!
RUIZ I PABLO, Àngel (1961). «Lo talaiot», Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta. (Biblioteca Selecta, 313)
Van decidir anar amb aquella bona gent al clan Calsar, duent alguns presents com a demostració de bona voluntat. Hi havia un parell de jovenetes tan agradables que tots van coincidir a opinar que tenien sort d’haver trobat un clan tan acollidor com Calsar. El poblat va aparèixer darrere la garriga, encimbellat dalt un turó, des d’on devia dominar-se tota la zona. Estava envoltat per una muralla de pedres enormes que agafaven una lluentor somorta amb el darrer sol de la tarda. Una vegada dins el recinte van veure el talaiot, que era una torre de pedres amuntegades, una atalaia per albirar tot l’horitzó. Hi havia molta de gent reunida a l’entorn del talaiot, tanta de gent com Nigresaetas només havia vist a clans grossos com Punura, on Aetara havia redimit l’esperit de Cloi, i tots van coincidir a dir que no es pensaven que hi hagués clans tan populosos a Tanura. Un home robust, completament enllefiscat de fang, apareixia al costa d’una joveneta, blanca i magra, polida com una figureta d’ivori; l’Encantador, un home ja vell, escortava la parella, i la reverència de la multitud suggeria que allò era el començament d’una cerimònia important. (...)
Hi havia una porta petita que menava a una cambra dins el talaiot, on col•locaven els morts perquè es descarnassin, abans d’enterrar els esquelets a una cova anomenada Bassa. Van posar les restes dels amants cremats dins aquella cripta, i van convidar Aetara a presidir la cerimònia, que havia de ser oficiada per l’Encantador. Aetara va ser preparada per encapçalar la processó, i Nigresaetas va arribar a desitjar haver mort per ser enterrat amb una Canlitzadora tan formosa. Els cossos dels amants foren pintats de blanc, el cabell tenyit de vermell, i van escampar moltes flors damunt la civera. (...) Havien deixat els cossos damunt prestatges, juntament amb ofrenes en forma d’un be esquarterat, blat i vi, a més de braçoletes i d’un plastró ricament decorat. Aetara havia besat els ncranis com a tribut personal als amants morts.
FANER, Pau (2004). Aetara. Barcelona: Editorial Euxina. (Col•lecció Els profunds)
El so d’un corn el va treure amb brusquedat de les seves cabòries. Va guaitar cap al poblat. En efecte, un dels homes de dalt el talaiot bufava per l’extrem d’una llarga banya de bou, mentre que el seu company alimentava amb herba una foguera, que produïa una espessa fumera blanca.
«Això no pot ser altra cosa que l’avís de la imminència de l’atac!»
Li van començar a arribar crits i bramuls de darrere la muralla, que feien intuir una activitat frenètica.
«Tothom es deu posar a punt per resistir l’escomesa dels atacants.»
Era com si veiés el que succeïa a l’altra banda del mur de pedra.
I de sobte va percebre una remor sorda i llunyana, compassada, que a poc a poc es va anar acostant i fent més nítida.
Tom-tom, tom-tom, tom-tom...
Tambors. Els cartaginesos s’apropaven.
(...)
No va passar gaire temps fins que per la banda esquerra de la planúria van aparèixer els primers soldats cartaginesos. Avançaven en files compactes, d’una vintena d’homes. Tenien un aspecte ferotge. Portaven unes llances molt llargues i es protegien al davant amb uns escuts de forma ovalada. En uns instants van omplir un bon tros de l’esplanada, però es van mantenir a una distància considerable de la muralla. A les ordres d’uns oficials que rugien amb veu de tro, s’anaven reagrupant en formacions quadrades i atapeïdes, s’ajupien a terra i es col•locaven els escuts damunt, formant un autèntic sostre sense cap espai buit.
«Molt llestos», es va dir en Yussuf, «així es protegeixen de qualsevol cosa que la gent del poblat els pugui llençar...»
(...)
Finalment, els soldats que ocupaven la zona central de la formació cartaginesa van obrir un espai al mig, deixant pas a una dotzena d’homes a cavall, vestits amb cotes de malla i amb plomalls al cap.
«El que va davant deu ser en Magó», en Yusuf va afinar la vista per copsar els detalls d’aquell home. «És l’únic del grup que porta una cuirassa de metall, i el que duu el casc més vistós. I quina cara més temible!»
MARIA, Miquel À. (2006). Torna, Yussuf!. Palma: Editorial Moll (Col•lecció Sol Alt, 10)
Autors: Autor desconegut
Àmbits: Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
Gravat a ploma, titulat «Autel des Druides», imprès com a il·lustració del llibre Voyage dans les îles Baléares et Pithiusses. Autor: André Grasset de Saint-Sauveur.
Talaiot de Torelló (Maó, Menorca). Imatge: Patrimoni del Consell Insular de Menorca. Arxiu d'Imatge i So de Menorca-CIM
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació