Bordius

Municipi: Canejan
Comarca: Vall d'Aran
Tipus de patrimoni: Despoblat
Bordius és un petit agregat (2 habitants el 1981 i despoblat l’any 2009) del terme de Canejan (Val d'Aran), situat al sud est del cap de municipi, en una posició molt enlairada (1.140m altitud) a l'esquerra de la vall del riu de Toran, prop del barranc de Bordius. Conserva algunes quadres amb els antics teulats de palla.
Bordius, a l’altra banda, construït al vessant com un niu de caderneres, semblava un feix de garbes amb els seus teulats de palla punxeguts. Diuen que no hi viu ningú i que el darrer estadant fou un pastor que morí de tristesa. Llegendes de La Ribera del Toran que es van perdent, car la vida moderna, fins i tot a la muntanya, ja no facilita la comunicació a la vora del foc en el qual es transmetien rondalles d’avi a nét, rondalles que, a vegades, s’imposaren en la memòria popular com a fets històrics que no tingueren mai lloc.
A mi, la rondalla de Bordius me la va contar una vella que em va sortir al pas durant la meva solitària excursió a l’esburbada, quan ja em disposava a refer camí vers Canejan temorosa d’esgarriar-me pels viaranys deserts. No narraré la història amb les mateixes paraules que em fou contada. No vaig pel món amb màquina gravador, i només així podia recollir-la mot per mot. Diré, de bell antuvi, que la dona havia sortit a «fer herba pels conills», segons m’informà sense que a mi m’interessés un borrall el que ella feia. Era veritat, puix que, d’herba, en duia una faldada.
En preguntar-li jo el nom del llogaret apinyat en el rost de l’altra banda del Toran va dir que ella no el veia, però per la situació on ens trobàvem només podia tractar-se de Bordius. Li fallava la vista per a veure-hi de lluny. Ulleres? «Això es per als capellans i els notaris», digué com si es tractés d’un artefacte vergonyant.
I fou parlant de Bordius quan aparegué a la conversa la història del vell pastor, que no era fill de Bordius, sinó de Pradet. Es deia Antoni, però li deien Tonet, com el de la cançó aranesa de mossèn Nart Arjó que jo havia llegit en un llibre de poemes titulat: «Amás liric de’ra Val d’Aran». ¿Era el Tonet de la cançó? La dona no ho sabia, però coneixia la cançó:

«Nu plures, Tonet,
qu’ei bèra era net,
amics è gujates
no te’n faltaran,
que ny’ha de ben guapes
en’a Val d’Aran»
PÀMIES, Teresa (1982). "Matins d'Aran". Barcelona: Editorial Pòrtic.
Encara hi hagué ocasió de preguntar i sostreure noves peces del trencaclosques. Al Tonet de Bordius l’havien tancat deu anys a la presó perquè allotjà un escamot de «bandolers» que passaren des de França i volien «matar el Franco». A la caserna de Pontaut hi havia destacaments de l’exèrcit i molta guàrdia civil. Caçaven «bandolers» i caçant van entrar casa per casa, escorcollaren cellers i graners, pinedes i cisternes, bordes i fageres. Tota la Ribera del Toran, des de Pontaut a Baguergue tocant a França, fou rasclada i ensumada per un gossos com llops. Van caçar molt d’aquells «bandolers» que havien fet dues guerres. A can Risot n’hi havia quatre d’amagats, armats fins a les dents. Es van defensar per les finestres i el teulat i com que la casa era de pedra picada i parets de mig metre de gruix, van poder aguantar moltes hores fins que hagueren de treure bandera blanca. El Tonet els havia allotjat i alimentat. No ho va negar. Se’ls endugueren a tots. Dels «bandolers», no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina. A l’hereu Risot el van engarjolar a Lleida deu anys seguits. No tenia ningú per a dur-li un paquet, pagar-li advocat o escriure-li una carta. En tornar a Bordius el poble era desert i la casa pairal, cau de muricecs. S’hi va instal•lar, tanmateix, com un rat-penat més, als baixos de l’edifici, on hi havia la cuina. Es va dedicar a pasturar cabres. Sol, sempre sol. La gent en fugia. Ell fugia de la gent. El que havia estat fadrí ben plantat, alegre i robust com un om, tornà fet un jai, esquerp i esparracat. La muntanya, però, li retornà vigor físic i pau a l’esperit. Si la gent diu que morí de tristor és perquè algú de Canejan, un matí, pel camí d’Ermé-Liat, allí on els sallents s’aboquen als llacs, mentre les cabres es cruspien fullam del faig, el va veure plorar.
PÀMIES, Teresa (1982). "Matins d'Aran". Barcelona: Editorial Pòrtic.
Autors: Teresa PÀMIES
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Imatge antiga de Bordius, ca. 1907 (Canejan Val d’Aran). Autor: Juli Soler i Santaló. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació