Monestir de Sant Martí del Canigó

Municipi: Castell de Vernet
Comarca: Conflent
Tipus de patrimoni: Monestir
Categoria: bcin
Abadia benedictina situada en un esperó rocallós de la muntanya del Canigó, a 1.055 m alt, al vessant de la dreta de la vall de Cadí, damunt el poble de Castell de Vernet (Conflent). Fou fundada pel comte Guifré II de Cerdanya entre 1001 i 1007. Va ser abandonat voluntàriament l’any 1783 i no va ser fins al 1902 que el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont l’adquirí i n'inicià la reconstrucció. La cripta té tres naus i està dedicada a santa Maria. L’església superior, dedicada a sant Martí, correspon, com el campanar, a l’obra consagrada el 1026. El campanar, massís i de planta quadrada, és també romànic, de cinc pisos d’alçada, amb finestres als dos pisos superiors. El claustre inferior era obra del s. XI, i el superior, dels s. XII i XIII. Des del 1989 la comunitat de les Benaurances s’hi establí i hi impulsà recessos vocacionals i la recuperació del patrimoni. [Informació extreta de l’Enciclopèdia Catalana].
Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal•lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
[...]
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
VERDAGUER, Jacint. "Los dos campanars" a "Canigó a Totes les obres. Poemes llargs. Teatre". Barcelona: Proa, 2003, p. 387-390.
Autors: Jacint VERDAGUER
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
L'Abadia de Sant Martí del Canigó abans de ser restaurada, (Castell de Vernet, Conflent).Entre 1882-1929. Imatge: Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Conjunt de l’abadia de Sant Martí del Canigó (Castell de Vernet, Conflent . 2003. Imatge: Josep Santesmases i Ollé
Gravat de l’abadia de Sant Martí del Canigó (Castell de Vernet, Conflent) Imatge: V.A Malte-Brun. Les Pyrénées Orientales. 1882(reedició de 1989)
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació