La Mussara

Municipi: Vilaplana
Comarca: Baix Camp
Tipus de patrimoni: Poble en ruïnes
El terme de la Mussara, amb vint-i-dues cases, va ser incorporat al de Vilaplana el 1961. El petit agrupament de cases de la Mussara, vuit i l'església, que formaven l'únic carrer del llogarret, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 metres d'altitud. Davant el xoll d'aigua on antigament s'abeuraven els animals, podem llegir uns fragments de Les ciutats del món, de Josep Iglésies (Reus, 1902 – Barcelona, 1986), que recreen com era la vida en aquest indret quan encara era habitat, i una nota del dietari Música de cambra d'Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) en què tracta el vandalisme que la gent aplica a aquestes ruïnes del poble.
Les cases són a un tret escàs de pedra, les unes de les altres. La majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap, i les intimitats de la llar són al descobert. Les parets mostren les pedres desiguals, les quals, al bat del sol, fan rossejar els edificis. Els d'arran del cingle no senten l'angúnia del perill de tombar-s'hi. Pedra, morter, calç, ací com arreu, són els elements de les construccions. Però això, damunt la roca viva, vora el gran cingle, de cara a la immensitat blavissa, té un encís novell. Un patiet posseeix només una minúscula margenada seca, que el llevi de la temença de deixar-se lliscar dins el gran badall.

Entre casa i casa, hi ha margenades oxidades, clapejades de groc, amb arrapaments de líquens, si no són enfilades d'heura. Una closa, un inici de carrer desapareix en una era, on els mussarencs baten llur blat de cara i arran de l'abís. S'insinua un altre carrer i mor en l'enrunament d'un corral. El cementiri amb els murs barbats d'heura, l'esglesiola i la deserta rectoria, fan el contorn a una placeta, que es prolonga amb el rengle de rústics edificis de davant de l'enxollament, el qual viu pres del propi encís. Mitja dotzena de xops alterosos li fan guàrdia i s'hi emmirallen. Cases arrupides, esgrogueïdes, cansades, que han derrotat tantes de tempestes i que, any darrera any, han vençut les neus i la mestralada impetuosa. Només gallegen una micoia aquestes del rengle del xoll i, això, per motiu de la companyia que els fa el campanaret octagonal amb la caperutxa feta de roges teules sarraïnes. A les petites finestres d'aquest rengle de cases hi ha negres cassoles, ferrades, gibrells i testos amb clavellines i petits rosers enfredorits. Llur esclat no serva comparança amb la ufana de la florida que hi ha en l'herbei.
IGLÉSIES, Josep (1987). "Les ciutats del món". Granollers: Editorial Montblanc-Martin, p. 14-15.
A les masies tràgiques de Prudenci Bertrana, s'hi descriuen uns drames que poc podem ara reconstruir des de les ruïnes ocultes a les bardisses. Pocs metres més avall de la Mussara, gairebé amagades a les fondalades de fenàs, oblidades a les rases naturals del vessant esquerre, trobarem un seguit d'edificacions enrunades, que ara són refugi de salvatgines i de ramats ocasionals. Són fosques, amb petites finestres obertes al gruix considerable de la pedra. Hi ha un escalfapanxes amb certa elegància, de pedra groga, en una habitació que sent xiular ventades seques en­tre els cingles, de cara a la plana gloriosa que s'obre com una terra de promissió. A les masies, el vent fa créixer garrells i xaparrats els pins i els ginebres. Del xalet de les Airasses, no en queda el rastre, perquè la mà destructora dels visitants es rabeja també en una fúria inútil, que eixuga els esperits i els deixa erms. No arribo a comprendre per què aquestes feres abandonen els seus cataus i s'aventuren als aires lliures i nets de camp i muntanya.
Si la vida que ens explica Bertrana arraulia de misèria i mancances la pobra gent que esdevenia esquerpa en la seva soledat, ara la nova corona són les espines d'arç i romeguera, la sang de la «vitis quinquefolia», verda a l'estiu i encesa a la tardor, i el plor escàs de pluja avara que no entendreix un terreny argilós i calcari.
Ara l'església de la Mussara és una vertadera mostra de mots encreuats: les sigles polítiques fan memòria de sang al rostre de la pau. Les pintades vermelles van tenir el contrapès d'un intent bastant reeixit que decorava l'absis, fet per un noi estranger. La fúria local també l'ha destruït.
XIRINACS, Olga (1995). "Música de cambra". Barcelona: Destino.
El temps va anar passant fins que em preguntava què hi feia jo, allí, i quina mena d’impuls m’havia dut a pujar-hi. No trobava la resposta, però m’hi sentia bé enmig de tant runa, imaginant les històries que s’amagaven rera cada paret desplomada.[…]
Vaig tornar davant l’església i hi vaig entrar. Encara conservava una bona part del sostre, però el que havia de ser l’absis era un forat de cara a un camp d’oliveres. L’altra era ple de caramells de cera que havien regalimat per les vores de la pedra. Vaig trobar una espelma i la vaig encendre; hi havia menjar florit i ampolles de vi plenes de pols, una cullera que ja s’havia tornat verda… Vaig resseguir les parets: consignes de partit barrejades amb dones despullades i cors atravessats. Algú havia fet foc a terra —tot era ple de carbó i cendra. En un racó encara hi havia el confessionari sencer, però feia tanta pudor d’excrement que vaig marxar de seguida.
Vaig pujar al campanar seguint el dibuix d’infinitat de fal•lus que s’enfilaven per les parets. De tant en tant una ràfega de vent es disparava des de sota; semblava que l’aire es tornés tangible, m’empenyia d’un costat a l’altre, em voltava el cos, m’ofegava. L’espelma es va apagar; vaig ensopegar amb una llauna de cervesa que va rodolar escales avall.[…] Al costat de l’església hi havia el cementiri enredat en una xarxa d’herbes. I hi vaig baixar. Aquell lloc tenia el mateix aspecte que les cases: els esbarzers s’havien menjat les tombes, de tant en tant sortia la punta d’una creu, un nínxol esventrat, una inscripció que no s’entenia. Vaig ensopegar amb un ram de flors de plàstic: quatre roses i dos lliris units per un cordill. Al costat hi havia una làpida amb una fotografia ovalada. Era una dona amb els cabells recollits en un monyo i una brusa negra tancada fins al coll. El vent va fer un xiulet estrany i jo vaig notar com si algú em fregués la galta. I vaig sortir corrent d’allí.
Isabel OLESTI, "Mussara", dins Dibuix de dona amb ocells blancs, Barcelona, Edicions Destino, 1995.
Autors: Josep IGLÉSIES , Olga XIRINACS
Mussara. El Xoll i l'església.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació