Montgarri

Municipi: Naut Aran
Comarca: Vall d'Aran
Tipus de patrimoni: Poble Abandonat
Montgarri es un despoblat que es troba a 1645 metres d’altitud i pertany al terme municipal de Naut Aran (Vall d’Aran). Va ser abandonat a la dècada dels 60 del segle XX degut a les dures condicions de vida, amb fortes nevades. Actualment, encara es poden veure les cases en ruïnes dels últims habitants.
Ai, Montgarri! el poble més bell de la Vall d’Aran, però també el més encimbellat, el més apartat i el més malastruc. L’únic abandonat. Qui havia de viure allà dalt? Sense carretera, sense electricitat, lluny de tot arreu, més a prop de la congesta i el llamp que de cap rastre humà. La mort de Candida no va ser més que la culminació d’una història de penúries i malvestat en el lloc més esquerp del difícil Pirineu, en un temps —no tant distant— en què les muntanyes eren un territori inhòspit i desconegut.
—Però això és només llegenda oi? —postil•la, atònit, l’esquiador amb descansos i anorac de colors, quan el rondallaire Ferran de Foro rememora un cop més la contalla al pedrís de la creu d’Esterri—. I Montgarri, existeix de veritat? És cert que hi pesa una maledicció?
—Això és el que conta la gent. Vés a saber què va passar en realitat. Quan pugis a Beret, fixa’t en el camí que davalla amb la Noguera, que aquí és encara un reguerol. No gaire lluny, entre la vegetació i la neu s’entrelluquen encara les ruïnes de casa Cabau i dos quilòmetres i mig avall s’enfila el campanar del santuari de Montgarri. Una mica per sota, a l’altra banda del riu, apareixen les socolades informes del poble destruït, a 1.645 metres d’altitud. Vés-hi, perquè hi ha poca racons com aquest al Pirineu.
CASANOVA, Eugeni (2004). "La fi de Montgarri" a: "Temps de Fogony". Barcelona: Proa, p. 98.
Un polit dia, eth dia dera plegària de Montgarri, se retrapèren Ròsa e Manuèl. Ja se coneishien, mès aqueth dia s’aluguèc era hlama, se guardèren unes uelhs, les comencèc a bàter eth còr e ath miei d’aquesth garbolh sonque se vendien er un ar aute, totun s’auien enamorat. Menèl ère de Montgarri, Ròsa de Salardú e aqueth dia comencèc eth sòn hesteg, Ròsa acompanyada de sòn pairs, anèc un parelh de viatges entà Montgarri, tot li sautaue. Eth sòn amor li hège a veir fòrça bères aqueres cases de pèira e chocanti es tets de palha. Sam air non ac vedia pas des deth madeish punt d’enguarda.
- Ja t’ac as pensat ben de viert-te a méter en aguest horat? Te valerie mès maridar-te amb un carrabinèr…
Sa pair: Un carrabinèr! Entà córrer mon tostemps sense saber on van a parar? Vau mès viuer aciu, a on serà sobrèra, Manèl qu’ei ben acabalat…
Sa mair: Entà tu Joan, tot s’acabe en compdar es caps de bestiar, ja se ve ja qu’apreneres de somar en tot compdar es oelher… E Ròsa com s’entenesse a plòir, era estumaue a Manèl e a despiet de tot ço que podessen díder, que se n’anarie entà Montgarri.
CAUBET, Pepita (2003). “Adiu Montgarri”. A: Terra Aranesa. Vielha.
Autors: Eugeni CASANOVA
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres, Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
Vista general de l'Hospital de Montgarri i camps (Naut Aran, Val d’Aran). ca. 1928. Imatge: Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació