Monestir de Poblet

Municipi: Vimbodí
Comarca: Conca de Barbera
Tipus de patrimoni: Monestir
Categoria: bcin
El Monestir de Santa Maria de Poblet està situat al terme de Vimbodí a la Conca de Barberà, arrecerat al vessant nord de les muntanyes de Prades. Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i és el conjunt cistercenc habitat més gran d'Europa. Conserva quasi totes les construccions que s’anaren bastint d’acord amb les necessitats d’una comunitat en plena vitalitat i expansió i amb la protecció dels sobirans de la Corona d’Aragó: especialment des que Pere III el Cerimoniós (1336-1387) féu del monestir panteó reial de la dinastia. El 1835, amb l'exclaustració el monestir fou espoliat i restà abandonat. El 1921 fou declarat monument nacional. El 1930 es fundà el Patronat promogut per Eduard Toda, que impulsà les restauracions. A partir de 1940 tornà a ser habitat per monjos cistercencs. L'any 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Poblet, Poblet, Poblet!… aneu murmurant enfervorit, com si diguéssiu una oració. Que bell ets i magnífic! Que daurat i excels! No hi ha cap més ruïna en tota l’amplada de la terra tan patètica i, ensems, tan amorosa com la teva. Cada una d’aquestes pedres, merlets, pilastres, capitells, finestrals, cloquers, claustres, portals i torres tenen una animeta que glateix i sospirar. Si escolteu bé, sentireu com ploren d’un cap de dia a l’altre la seva història profanada, el seu present envilit i el seu avenir esgarrifós. Dins del tebió silenci dels seus murs malmesos, el cor se us arruga i us vénen ganes d’agemolir-vos en un recó, d’acotar el cap entre les mans i de deixar córrer les llàgrimes del dolor que us ennuega…[…]
Pobre de tu! Les teves cambres i llocs tenen una sonoritat ampla i esbalandrada, les meves petjades fan un ressò tou i fred que em deixen traspostat i esporuguit. Tot això que encara serves, aquestes tristes parets, aquests murs nafrats i aquests finestrals orbs i negres, trontollen al meu pas i remuguen malediccions.
Una immensa compassió em trenca el bleix. Allí cau un carreu, aquí s’eslloma una antosta, allà s’ensorra un trespol, aquell arc fa una cruixidera amenaça, aquell cimbori s’esquerda, pel trau de les goteres guaiten els lluerts agraïts…Quin crit més esquinçat de basarda en surt del cor! Allargo els braços, tanco els ulls… Fugiu!
Però no fugim, no. L’esglai ens té palplantats en les graus de l’Església solitària i rònega. Unes ombres gèlides i inquietes passen fregant-me el front i m’aviven els records. Allí, veieu?, en aquell replà de la magna escalinata que puja a la que un dia fou biblioteca, el jorn nefast que les turbes beòcies robaren, cremaren i calcigaren Poblet, un felló, fill del diable, agafà la mòmia del rei En Jaume i la plantificà, fent-ne befa, allí, allí, veieu?, en aquell mateix replà de la magna graonada. […]
SANTAMARIA, Joan (1927). "Visions de Catalunya (Catalunya Nova)". Barcelona, p. 41-43.
A la primera embranzida
salta pany i forrellat;
a la segona, les portes
esclaten balandrejant.
I com cap de torrentada,
fins la mesa de l’altar,
rebuig de viles i pobles
a tomballons se n’ha entrat,
calada la barretina
i a la boca el renegar
com si fos a la taverna
fent la morra ab Satanàs […]
Un vailet a cops de pedra
les imatges va escapçant;
les dones espitregades
hi paren lo davantal.
Ab los caps juguen a botxes;
quan topen, quin espurnar!;
lo bolitx és, ai, la testa
d’un Jesús agonitzant!
De tions i de feixines
les trones han curullat;
que la nit los cau a sobre...
Ja el foc s’emparra cap dalt.
Quin brogit! Les dues atxes
s’escabellen sota els arcs
i s’atufen i es cargolen
sobre els murs llengotejant!
Ja una colla s’arreplega
vora els sepulcres reials:
ja l’un hi arramba l’espatlla;
tres o quatre ja són dalt.
Per les voltes ja ressonen
los cops d’escodes i malls;
ja s’esquerden les llosanes;
ja rellisquen daltabaix. […]
No toqueu el rei En Jaume,
que la terra s’entrarà!
Per l’esvoranc del sepulcre
passen com fures les mans:
la primera que el tocava
ab l’espasa es va tallar.
Per lo cap ve que l’estiren;
ja segueix tot enrampat;
vestit ab l’hàbit de monjo,
los cabells rossos penjant,
la destra sobre l’espasa,
los ulls oberts i emboirats.
Ja l’arramben a un sepulcre,
los braços pengim-penjam:
de gairell com l’arrambaren
a tots passa de dos pams.
Les flames damunt son rostre
se mouen vermellejant,
com si a dintre de ses venes
tornés a córrer la sang.
Rei En Jaume, com no crides
la teva raça al costat?...
La raça del rei En Jaume
balla entorn dant-se les mans!...
GUIMERÀ, Àngel (1974). "Àngel Guimerà (1845-1924). En el cinquantè aniversari de la seva mort". Barcelona: Editorial Barcino [Nadala Fundació Carulla-Font), p. 93-94.
Autors: Joan SANTAMARIA i MONNÉ , Àngel GUIMERÀ
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
Claustre i templet del lavabo. 1977. Arxiu Santesmases-Rabadà
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació