Despoblat morisc de l'Atzuvieta

Municipi: Alcalà de la Jovada
Comarca: Marina Alta
Tipus de patrimoni: Despoblat
Categoria: Altres
Categoria secundària: Bé d'Interès Cultural (B.I.C.), País Valencià
A l’Atzuvieta, despoblat a la Vall d’Alcalà, s’hi conserven alguns habitatges de l’època mudèjar i morisca. Encara hui s'hi poden veure algunes de les característiques morfològiques de les cases morisques del s.XVII. El 1609 es va promulgar el decret d’expulsió dels moriscs del Regne de València per ordre del rei Felip III. Més de 42.000 moriscs van ser expulsats de la seua terra i, com a conseqüència, es va produir un despoblament que ni tan sols l’arribada de repobladors mallorquins va poder reparar. L’interior de la comarca de la Marina Alta, habitat per aquells musulmans derrotats per Jaume I al s. XIII, es va quedar pràcticament buit; així, a zones com les valls d’Alcalà, d’Ebo, de la Gallinera i de Laguar, resten llurs cases abandonades des de llavors. Actualment, aquestes restes són un reclam per a l’excursionisme esportiu i cultural i conviden el visitant a gaudir d’aquestes ruïnes i dels paisatges que els envolten.
Tots junts tornem cap enrere per tal de visitar el despoblat de l’Atzuvieta, on el viatger intenta, amb més o menys rigor, la tasca de guia per informar els seus nebots. D’allò que fou l’alqueria, només en queden murs ruïnosos i parets sense teulades, però és més que suficient per fer-se la idea de la vida dels darrers moriscos que habitaren el llogaret i que l’hagueren d’abandonar per la força de les armes i per culpa de la religió, perquè, pel que se sap, la d’ells no era bona i la dels que ordenaren el fora llançament sí que ho era. Des d’aquell moment que podríem qualificar d’històric, [...] hom ja no tornà a utilitzar els habitatges, malgrat haver transcorregut quatre segles, llevat d’algun que altre pastor que ha fet ús del lloc convertint bona part de les cases en corrals. [...] Pel que fa al llogaret on som, el viatger tem que aquestes venerables pedres acaben formant part de qualsevol marge de bancal ignorat, encara que, allà al fons, desitja que alguna cosa se’n salve ad futuram memoriam [...].
El viatger, després d’aquesta experiència com a guia turístic, familiar, és cert, sembla que li ha pres gust a la cosa i continua informant els seus nebots i els va dirigint per un recorregut totalment imaginari de la mà del gran amic i mestre Enric Valor, que va portar als llibres la rondalla L’envejós d’Alcalà. Realment, hi ha dos protagonistes, el roí –al-Maduix- i el bo –al-Favet-, i, segons diu l’autor, ambdós vivien al raval i, per tant, eren veïns. No portarem ara i aquí tota la història, cal que tothom la llegesca, però sí que seria força interessant que es recrearen els llocs on es va desenvolupar la trama, com poden ser els habitatges dels protagonistes, sense oblidar la casa de Sanç i Bons, l’endeví que tenia contacte directe amb les bruixes i que, de connivència amb elles, podia traure i posar gepes, perquè el bo i el roí eren geperuts i això sembla que fou la mare de la criatura.
CAPÓ, Bernat (2002). "Terra de cireres". Picanya: Edicions del Bullent.
1609
A l’Atzuvieta, hi ha encara els ressons
silenciosos d’unes veus sense veu:
la pedra no calla, serva les petjades,
les mans que temps ha varen dibuixar
una història –val a dir, en minúscules–
amb una cal·ligrafia bellíssima
d’inconfusible arrelam aràbiga.

Van ser foragitats del seu país.
Van ser espoliats impunement.
Van ser objecte del desori bàrbar.
Van ser víctimes de la desraó,
de la xenofòbia avant la lettre.
Van ser expulsats sense dilacions
pel Tribunal de la Santa Inquisició.
Van patir la diàspora més bèstia.

Ara, el poble valencià que viu
en aquesta terra usurpada, ocupada
–repoblada, en part, per mallorquins–
corre la mateixa sort d’hostilitat
fustigadora, carnívora i sagaç,
que van patir ara fa quatre segles
els que van ser legítims habitants.

Som els nous moriscos valencians...
Fins que, a poc a poc, els infidels
en assimilen o ens anorreen,
ens foragiten i ens expulsen.

Hi romandran els traços d’un idioma,
els ressons d’una llengua que no calla,
la veu d’un poble encara valencià.
CAPILLA I FUENTES, Juli (2014). "Els mots, i no [buit]". Alzira: Germania.
Autors: Juli CAPILLA , Bernat CAPÓ
Àmbits: Àmbit 2: El pes de la història, Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
Vista general del despoblat de l'Atzubieta (2006). Autor: Josep Ivars Pérez.
Restes d’habitatges del despoblat de l’Atzubieta (2006). Autor: Josep Ivars Pérez.
Ruïnes i entorn del despoblat de l’Atzubieta (2006). Autor: Josep Ivars Pérez.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació