Saidí

Municipi: Saidí
Comarca: Baix Cinca
Tipus de patrimoni: Pallers
Saidí és una vila situada prop del riu Cinca, a la comarca del Baix Cinca (Aragó). El conreu de regadiu és una de les seves activitats econòmiques principals i permet la subsistència de la població, prou escassa, però que ha augmentat en nombre durant els últims anys amb l’arribada d’immigrants, la majoria d’origen búlgar, romanès o marroquí com es pot apreciar a la descripció de Francesc Serés.
A Saidí, la part de les eres és al nord del poble. Ara fa vint anys aquesta zona estava ben conservada i feia goig de passar-hi. Baixo pel camí principal i vaig a trobar en Majeed, un algerià que fa anys que viu aquí. S’ha quedat encallat com un vaixell embarrancat a poques milles de la costa i que tothom veu com es va rovellant. És allà mateix on era fa deu anys. Fins i tot al mateix lloc físic, en un dels pallers de totxana, un dels que encara no ha caigut. Els més vells, els de paret tova, si els fotografiéssim en blanc i negre, semblarien, les imatges d’un arxiu de la Guerra Civil. […]
De vegades penso que per entendre Saidí —i molts altres pobles del Segrià i del Baix Cinca— era millor passejar per aquests camins que pels carrers. Tot era arquitectura de fang, pedra, bigues de pi i teulades de canyís. Els pallers i les eres mantenien una correspondència quasi perfecte amb la configuració del poble i permetien una transició suau entre les cases i els camps. Al voltant del poble i d’aquests apèndix mimètic, el terme, totes les partides, cadascuna amb el seu nom i els seus conreus. Ara, per la part de les eres, ruïnes, parets de tova i pedra que han caigut o que han estat enderrocades. A alguns pallers i magatzems, els han tapat les finestres i les portes. Ni tan sols el propietari hi pot entrar.
De tot plegat, no en queda gran cosa, tota aquesta part ha estat ocupada pels immigrants que han arribat any rere any, primer els marroquins i dues temporades més tard els algerians. Des d’aleshores, els malians, senegalesos, gambians, lituans i ucraïnesos, romanesos i, finalment, búlgars. Ha estat una nova onada que s’estavella contra totes aquestes parets de tova, entra dins dels coberts, frega contra tot arreu i erosiona una mica més la terra. Quan un paller cau es desfà com si demanés perdó per haver-se construït, la fusta i la canya es podreixen i la terra de les parets acaba barrejant-se amb la dels encontorns.
SERÉS, Francesc (2014). "La pell de la Frontera". Barcelona: Quaderns Crema, p. 157-158.
Les construccions no estaven preparades. Molts dels pallers aguantaven perquè el temps els respectava i no necessitaven gaire manteniment, repassar teulades i poca cosa més. Però els primers immigrants van arribar. Les desenes del primer any van augmentar fins als centenars que anaven sortint per camins, magatzems i carreteres. […]
Ara no saps on comença la ruïna i on acaba la brutícia, muntanyes de deixalles amuntegades per dins dels enderrocs, una imatge nítida dels temps que vindran. Les lleis d’una ecologia que governaven les relacions entre animals, plantes i homes han canviat tant que no han pogut ni ser descrites. Així que vols trobar alguna regla, així que penses que has arribat a alguna conclusió, les mutacions creen espais i relacions noves. […]
Surto del camí i trenco per un viarany que s’ha fet de tant passar. En Majeed viu on s’acaba la línia clara. Hi ha llaunes, ampolles de plàstic i bosses plenes d’escombraries. Des d’aquí es veu el campanar i les restes de les muralles que envoltaven el poble, els retalls de l’horta que surten entre la boira, que avui escampa aviat. Al fons del caminet, al costat d’una paret ennegrida del fum de la foguera que ha fet arran del magatzem, la porta d’entrada. […]
SERÉS, Francesc (2014). "La pell de la Frontera". Barcelona: Quaderns Crema, p. 158-160.
Sí que l’entén, tothom s’entén prou bé aquí, el problema no és entendre’s, el problema és viure. L’ha de fer fora perquè té por que un dia hi cali foc, pel mateix que nosaltres vam tancar el paller. Per a algú que està de pas a tot arreu, la inconsistència de les coses és molt petita, al costat de la seva pròpia inconsistència. ¿Com vol que li importi la paret trencada si només de veure en Majeed tothom pot veure que ell també n’està, de trencat? […]
—Si no ho dic per ell, ja ho saps, però, ¿que et penses que no ho veig, que la foguera aquí és un perill? Per a ell també, se li pot calar foc, i amb tot el plàstic que hi ha per astí…¿Què t’he de dir?
—És que no puc…
La gent que hi ha anat passant ho ha omplert tot de brutícia i ningú ho neteja, fa llàstima de veure-ho així. No ho ha fet en Majeed. Aquí jugàvem quan érem petits i tot era matoll i herba, no res més que això, però tot era net. No recordo ni un sol lloc on hi hagués brossa i ara el que em costa és trobar-ne un on no n’hi hagi. Més amunt, hi ha els pallers dels Descàrrega, una casa forta de les de tota la vida de Saidí. Hi he anat a fer fotos, el terra és ple de cagarades. En un racó hi ha una muntanyeta de bosses d’escombraries. A l’estiu, la pudor fa venir arcades. Quan era petit hi entràvem per la part de darrere, era ple de bales d’alfals, de les petites. ¿Quantes hores hi vam passar fent castells i torres amb les bales?
SERÉS, Francesc (2014). "La pell de la Frontera". Barcelona: Quaderns Crema, p. 178-180.
Autors: Francesc SERÉS
Àmbits: Àmbit 5: Les ruïnes com a símbol de la terra
Paller dels afores de Saidí (el Baix Cinca). Autor: Francesc Serés.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació