Escornalbou

Municipi: Riudecanyes
Comarca: Baix Camp
Tipus de patrimoni: Monestir
Categoria: bcin
El Castell d’Escornalbou es troba dins el terme municipal de Riudecanyes, a la comarca del Baix Camps. Temps ençà, fou servit com a monestir, primerament dins la confessió agustiniana i, més tard, franciscana. Va ser abandonat l’any 1835, quan van marxar els últims integrants del col·legi franciscà. Des de llavors, circulà un mite entre els habitants de terres properes, que afirmaven que estava embruixat. Posteriorment, ja a l’any 1908, com bé ens descriu Plàcid Vidal en les seves memòries i Antoni Correig en els seus versos, el diplomàtic Eduard Toda va comprar el conjunt i el va restaurar, amb l’objectiu de llegar-lo a la Mancomunitat de Catalunya.
L’arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Semblava cosa de poema novel·lesc. En haver passat nosaltres el portal, entrant a la plaça de l’església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí, venint a rebre’ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard vam començar a recórrer l’esplanada d’enfront del monestir. Impressionava d’estendre l’esguard des d’aquell cim i a l’hora del capvespre, veient com s’allunyaven els núvols, deixant lliure tant d’espai i món com dominàvem. El nostre cosí ens va emmenar cap a l’interior del castell ja reconstruït, i allí, d’una sala estant, guaitant per uns finestrals, encara se’ns mostrà més extens panorama. Per la banda de la mar el nostre esguard abastava des de la desembocadura de l’Ebre fins a les costes de Garraf. Però finia la tarda… Allà hi havia un poble… allà un altre… i albiràvem puntets de llum.
El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d’època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya, després d’haver fet, ell, grans donatius a biblioteques i arxius de la nostra terra i de l’estranger. Eduard Toda i Güell retirat dels seus càrrecs de diplomàtic i dels seus viatges i estades oficials a França, Itàlia, Anglaterra, Egipte, Xina, havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d’Escornalbou la reedificació dels quals ell va emprendre’s pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i mansió d’estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell.
VIDAL, Plàcid. "L’assaig de la vida". p. 496-497.
Fortalesa, convent… Després imita
el castell primitiu: torres, marlets.
Són de rogenca pedra les parets.
Pels finestrals, una blavor infinita.

Pati i cisterna. A fora, vells xiprers
com una austera processó de frares…
Oh solitud romàntica! Recés
de llibres, de gravats i d’armes rares.

Santa Bàrbara, flor sobre un verd pom.
flairosa —entre cent flaires, la més bona—,
rep —ho sabem— els nostres precs quan trona.

Un camí a la muntanya dóna el tomb,
anell joliu, talment l’anell de boda
de terra i cel. Padrí…? Eduard Toda.
CORREIG, Antoni (1970). "Poemes reusencs". Reus: Associació d’Estudis Reusencs, p. 113.
Nostra comunitat acordá retirarse del convent, y aixis ho efectuà a las vuit del vespre del 25 de Juliol. Ja’l dia anterior se’n havian anat a sas casa un fill de Reus, un altre de maspujols y un tercer de Bellpuig: los demés religiosos se dividiren en duas o tres collas, una de las quals, composta de tretze personas anaren lo dia següent a Alforja y d’allí al pòch temps sortiren de nou dirigintse per Lleyda a Fransa, a hont arribaren los frares Joseph Cortés, Sebastià Marimon, Joseph Llauradó, Francesch Pujol y Joan Molner, y’ls germans llechs Francesch y Martí Serra. Un altre frare, natural de Montblanch, fou descobert y assesinat a l’ermita de Gracia del terme d’Alcover. Los restants missioners se escamparen per masias y poblets y tornaren a las poblacions quan ab lo temps passá la furia de las primeras persecucions. […]
Los frares abandonaren lo convent: las milicias lliberals hi pujavan algunas vegadas: las partidas de carlins feyan altre tant quan volian descansar, y finalment lo dia 4 de Desembre de 1836 unaS companyias de voluntaris cristins de Reus ficaren foch a dos barrils de pólvora posats al presbiteri de l’Iglesia, volant part de la volta d’aquesta, la volta del aula capitular y’l petit campanar de rajola que hi havia entre’ls dos edificis. La rapacitat dels vehins acabá la destrucció del casal: comensaren per pendre tot lo fustám de portas, finestras, cayrats y filetas dels edificis: s’emportaren també las teulas y fins los montans de pedra picada dels portals: deixaren l’edifici obert al vent y al aygua fins que sa degradació fou casi complerta. Després de l’any 1845 una petita part del convent pogué ferse habitable pera pastors y l’Iglesia, en sa part no enderrocada sota del cor, serví de corral pel bestiar.
TODA I GÜELL, Eduard (1984). "Història d'Escornalbou". Reus: Edicions del Centre de Lectura, p. 260-262.
Autors: Antoni CORREIG i MASSÓ , Eduard TODA
Àmbits: Àmbit 1: En lluita i diàleg amb el paisatge
Castell Monestir d'Escornalbou (Riudecanyes, el Baix Camp). Imatge: AVIOTEC-MHC.
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació