Biscarri Vell

Municipi: Isona i Conca Dellà
Comarca: Pallars Jussà
Tipus de patrimoni: Despoblat
El poble vell de Biscarri, abandonat des de la guerra civil, actualment és un munt de ruïnes on, tanmateix, encara es poden reconèixer cases i carrers. Formava una vila closa, amb dos portals: un una mica per sota del nivell de l'església, a prop seu, i un altre una mica més amunt, a la mateixa carena. A l'interior, un parell de carrers principals amb diferents ramificacions menava a les cases que el constituïen. Al capdamunt es troba l'antic castell, del qual en queda ben poca cosa, que en els darrers temps de ser habitat Biscarri vell devia ser una casa més del poble. Fou un dels castells en què el comte d'Urgell basà la seva conquesta del Pallars als sarraïns. Biscarri pertany al terme municipal d'Isona i Conca Dellà, dins de l'antic terme de Benavent de Tremp, a la comarca del Pallars Jussà.
El paisatge d’aquest conjunt, harmoniós i en magnífic estat, contrasta amb el de les ruïnes que hi ha al seu voltant. L’antic poble de Biscarri, d’origen medieval, es disposava a una banda de l’església, sobre la penya i en nivells diferents del relleu, però sembla que gran part de les cases devien estar construïdes a la part alta, en un nivell superior al poble nou (a 934 m. d’altitud) i davant per davant del castell de Llordà, que es pot observar mirant amunt des de darrere l’absis. Llordà se situa 24 metres més alt. En una mitja hora a peu, s’hi arriba des del llogarret de Llordà, avui també abandonat, que es troba més endavant, desviat a mà dreta de la carretera que ens ha dut a Biscarri. El castell era grandiós, del segle XII, amb torres, murs, arcs, pati i una gran sala coberta de volta. El miro des de Biscarri vell dalt d’un penyal, solemne. […]
Tornant a Biscarri, queden restes del poble en aquest espai al costat de l’església de Sant Andreu. Una paret coberta per l’heura, pedres encara agermanades, però cap teulat. Sembla que Biscarri vell va començar a abandonar-se uns quants anys abans de la guerra civil espanyola. Des de la seva situació elevada, avui es veuen grocs els camps de blat de la Conca, la taca versa del bosc d’alzines, els blancs dispersos del poble actual, Biscarri nou. De retorn a la carretera, passarem entre aquestes cases. S’hi veuen flors a fora, sobretot rosers. Observo que hi ha taules de jardí als patis, un senyal de benestar. […]
Després de la visita, de retorn cap a la carretera, em fixo en una casa per davant de la qual he passat amb cotxe centenars de vegades. Després de visitar el poble vell, avui pren als meus ulls un caient diferent. Penso que aquest espai, al peu del grau de Moles, a l’extrem oriental de la Conca de Tremp, era prou vital i particular perquè del poble abandonat, que fou donat pel comte d’Urgell als comtes de Pallars el 1709, en sorgís un poble com el que avui hi ha.
BARBAL, Maria (2001). "Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Barcelona: Edicions 62, pp. 20-22.
Autors: Maria BARBAL
Àmbits: Àmbit 3: El clam silenciós de les pedres
Fotografia de Miquel Embodas Farriols. 1 de juliol de 2000
All for Joomla All for Webmasters

Sol·licitem el seu permís per obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret-llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. Més informació